La depreciació recent de l'euro no podia ser més oportuna per a la zona de l'euro. Un euro més barat augmenta la competitivitat del sector exterior, un punt de suport gens menyspreable per a una recuperació que, ara com ara, és més fràgil del que s'esperava. D'acord amb les estimacions del BCE, una depreciació duradora del tipus de canvi efectiu nominal de l'euro del 10% (el doble del percentatge acumulat entre el gener i el novembre) representa un augment del PIB de dues dècimes a curt termini i de sis a llarg termini.1 No obstant això, s'espera que aquest efecte sigui molt dispar entre països. Justament, les economies que, recentment, s'han mostrat menys dinàmiques (com Fran­­ça i Itàlia) seran les que es beneficiaran més de la depreciació de l'euro.

En particular, segons un estudi recent de la Comissió Europea, l'elasticitat de les exportacions franceses davant els moviments canviaris duplica la de les alemanyes i la de les italianes la triplica.2 L'avançat nivell tecnològic que caracteritza les exportacions alemanyes és un dels arguments més utilitzats per explicar la relativa immunització de les seves exportacions a les oscil·lacions del preu de l'euro. En general, els productes tecnològicament més avançats so­­len ser més diferenciats i, en conseqüència, solen tenir una de­­manda menys sensible a les variacions del preu. No obs­­tant això, quan s'analitza el contingut tecnològic del con­­junt d'exportacions alemanyes i franceses, no hi ha grans diferències. No obstant això, a nivell sectorial, sí que s'aprecien diferències entre països. Les indústries amb un important contingut tecnològic que destaquen a França són diferents de les que ho fan a Alemanya. I, precisament, sembla que aquestes diferències sectorials expliquen una part del grau desigual de sensibilitat de les exportacions entre els dos països.3

Però, segurament, més important que les diferències a ni­vell sectorial, i malgrat que pugui semblar contraintuïtiu, és precisament la major obertura d'Alemanya fora de la regió de l'euro, en especial a la indústria d'equi­­pa­­ments de transport (el principal sector exportador als dos països), el que li confereix aquesta major estabilitat. Perquè, malgrat el seu relativament alt contingut tecnològic, aquesta indústria presenta una elevada sensibilitat al ti­­pus de canvi. Alemanya, a diferència de França, l'ha reduït mit­­jançant una major integració de les empreses en la ca­­dena de valor global. La relació comercial és especialment estreta amb nombrosos països de l'Europa Central, la ma­­joria dels quals no comparteixen l'euro. Així, els cotxes alemanys que s'exporten contenen una part considerable de béns intermedis procedents de l'Europa Central, els costos dels quals estan establerts en moneda local.4

Una mostra d'això és l'elevat percentatge de béns interme­­dis importats que Alemanya acaba reexportant, en concret el 51%. Un percentatge que se situa molt per damunt del de França, Itàlia o Espanya, al voltant del 35%. Així, doncs, malgrat que, en general, les variacions canviàries so­­len afectar més els països que exporten més, una major integració en les cadenes de valor global redueix aquesta sensibilitat, ja que el tipus de canvi també afecta el cost dels productes importats.

En definitiva, tot i que el país més obert de la zona de l'euro, Alemanya, es veurà relativament poc beneficiat per la depreciació de l'euro, sí serà de gran ajuda per a la resta de països, en especial per a França i per a Itàlia (vegeu el gràfic). Aquests països han d'aprofitar aquest impuls per aprovar i per implementar una agenda de reformes estructurals ambiciosa que reactivi la seva capacitat de creixement a llarg termini. No hi ha temps a perdre. Més encara si tenim present que el superàvit per compte corrent que, pel que sembla, mantindrà la zona de l'euro és un element que limita depreciacions més intenses a llarg termini.

1. Vegeu Di Mauro, F., Rüffer, R. i Bunda, I. (2008), «The changing role of the exchange rate in a globalised economy», ECB Occasional Paper (94).

2. Vegeu European Comission (2014), «Quaterly Report on the Euro Area»,

Volume 13, No. 3. L'elasticitat de la demanda exportadora davant el tipus

de canvi és de –0,81, –1,44 i –2,56 per a Alemanya, França i Itàlia, respectivament.

3. Vegeu Berthou, A. (2008), «An investigation on the effect of real ex­­change rate movements on OECD bilateral exports».