El TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), el tractat de lliure comerç i inversió que estan negociant la Casa Blanca i la Comissió Europea per unir dues de les regions més importants a nivell mundial (la UE i els EUA), s'inscriu en l'actual proliferació d'acords de lliure comerç bilaterals i multilaterals. L'economia nord-americana, juntament amb el Japó i 10 economies més de la regió Àsia-Pacífic, també manté converses per formar part del Trans-Pacific Partnership (TPP) i, al novembre, la Xina va acordar tractats amb Austràlia, amb Mèxic i, fins i tot, amb els EUA.

Malgrat que la gestació del TTIP ve de lluny, no va ser fins al juny del 2013, després d'un intens assessorament, que el president dels EUA, Barack Obama, juntament amb el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, i amb el llavors president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, va anunciar l'inici de les presents negociacions. L'objectiu: crear una àrea econòmica integrada sense aranzels per a manufactures i per a productes agrícoles i una regulació harmonitzada que afavoreixi les inversions i el comerç de serveis. En definitiva, el TTIP busca convertir-se en un acord que expandeixi de manera significativa els fluxos comercials i d'inversió a les dues bandes de l'Atlàn­­tic. Si es materialitza, atesa la dimensió econòmica de les dues parts, seria el major acord de la història, ja que sumen gairebé el 50% del PIB mundial, representen al voltant del 30% del comerç internacional de manufactures i el 40% del de serveis, i reben una mica més del 30% de la inversió directa global.

Els dos territoris comparteixen un passat històric que, combinat amb les intenses interrelacions actuals, els converteix en socis naturals. Els EUA són el principal soci comercial de la UE, i viceversa (vegeu el primer gràfic). I els EUA inverteixen la meitat del total de la seva IED anual a la UE, mentre que la inversió de la UE als EUA representa dues terceres parts de la IED que rep la potència nord-americana.

Malgrat que la relació econòmica és substancial, diferents barreres impedeixen la possibilitat d'adoptar més vincles transatlàntics. En particular, destaquen les barreres no aranzelàries, ja que, en general, els aranzels entre les dues regions són moderats (de mitjana, se situen per sota del 3%). Aquestes traves no aranzelàries engloben elements com els estàndards de qualitat o d'etiquetatge, la fiscalitat o la política de competència o mediambiental, entre molts altres. La diversitat i la complexitat d'aquestes traves im­­pli­­quen que retallar-les o suprimir-les sigui una tasca molt més complexa del que representaria una simple reducció d'aranzels. Al difícil propòsit d'assolir uns estàndards reguladors comuns, s'afegeix la qüestió de protegir els drets dels inversors a l'Estat amfitrió sense reduir la sobirania de la UE o dels EUA sobre les regulacions que afecten els seus propis ciutadans.1 Aquestes dificultats fan que, a dia d'avui, les converses encara continuïn.

Pel que fa a les conseqüències econòmiques, segons un estudi recent del CEPR, si hi hagués una reducció extensa de les barreres (principalment no aranzelàries), les dues regions es beneficiarien de l'acord. En particular, el PIB de la UE augmentaria en 119.000 milions d'euros (el 0,5% del PIB), xifra que equivaldria a un augment de 545 euros per família europea, i el dels EUA ho faria en 95.000 milions (el 0,4% del PIB), equivalents a 655 euros per família (vegeu el segon gràfic).2 Així mateix, segons un estudi de la Fundació Bertelsmann, si es tanqués l'acord, Espanya estaria entre els països més beneficiats (juntament amb el Regne Unit, Irlanda o els països escandi­­naus), ja que guanyaria accés a un mercat especialment competitiu per al tipus de productes que importa.3 Tot plegat, en un moment en què la recuperació europea en­­cara es mostra tímida, converteix el possible acord en un factor extra de suport.

1. La Comissió Europea va obrir una consulta per tractar aquest punt (http://trade.ec.europa.eu/consultations/index.cfm?consul_id=179).

2. Vegeu Joseph Francois et al. (2013), «Reducing transatlantic barriers to trade and investment: An economic assessment», núm. 20130401, Institute for International and Development Economics.

3. Vegeu «Who benefits from a transatlantic free trade agreement», Policy Breef 2013/04, Fundació Bertelsmann Stiffung, 2013.