El preu del petroli torna a guanyar protagonisme. Aquesta vegada per a alegria dels països importadors: la cotització del barril Brent ha acumulat un descens vertiginós del 25% entre el juliol i l'octubre, fins a situar-se en els 84 dò­­lars per barril, nivells no observats des de l'any 2010. Ha estat un final abrupte de la llarga etapa d'estabilitat imperant des de mitjan 2012. Diversos factors han contribuït a l'enfonsament, uns a curt termini i uns altres de caràcter es­­tructural; uns vinculats a l'oferta i uns altres a la demanda. Aquesta complexitat dificulta la possibilitat de discernir la influència de cada factor i de fer pronòstics contundents. No obstant això, algunes qüestions es perfilen amb una certa claredat.

A curt i a mitjà termini, destaquen els factors de demanda. El refredament de les expectatives de creixement globals, arran de les sorpreses negatives de la zona de l'euro i d'al­­guns països emergents, ha provocat una rebaixa generalitzada de les previsions de consum global de primeres ma­­tèries i, de retruc, lògicament, de petroli. Sense anar més lluny, des del mes de juny, la International Energy Agency (IEA) ha retallat el creixement previst de la demanda mundial de cru per al 2014 des d'1,3 Mb/d fins a 0,7 Mb/d. Aquestes noves expectatives no solament han modificat el comportament dels demandants finals, sinó, també, la dels agents que operen sobre el petroli. En efecte, els operadors de caràcter «pseudofinancer» als mercats de derivats de cru també hi han influït: el tancament precipitat de l'elevat nombre de posicions especulatives llargues que posseïen al començament de l'estiu ha contribuït a reforçar la pressió a la baixa sobre la cotització (en un context general de risk off). Mentrestant, els desenvolupaments al costat de l'oferta han fet poc per frenar el procés. Destaca la reticència a retallar la producció per part de l'Aràbia Saudita (amb un terç del total, el major extractor dels països de l'OPEP). Possiblement, això obeeix a una es­­tratègia orientada a defensar la quota de mercat ara que els EUA redueixen les importacions i, fins i tot, es plantegen la possibilitat d'exportar hidrocarburs procedents de la revolució shale. A tot plegat cal afegir el renovat dinamisme productor de països com Líbia, l'Iran o l'Iraq. I també, pel costat de l'oferta, cal tenir present la incidència d'un factor financer: l'apreciació del dòlar, que, malgrat el descens de la cotització en dòlars, permet als països ex­­por­­tadors mantenir els ingressos.

Hem assistit, en suma, a una confluència poc habitual de forces a la baixa pressionant a l'uníson sobre el preu del cru. Algunes s'aniran esgotant de forma progressiva i després canviaran de sentit. Dues resultaran crucials: la desaparició de la por a una recessió a la zona de l'euro amb repercussions globals i el manteniment de ritmes d'ex­­pan­­sió raonablement elevats en països emergents grans com la Xina i l'Índia. En paral·lel, els dos factors financers assenyalats també deixaran de ser un llast tan pesat. A més a més, és previsible que l'OPEP acabi, més aviat que tard, acordant actuacions per neutralitzar la caiguda del preu. Conseqüentment, preveiem que el barril Brent recuperarà, al llarg de l'any vinent, cotes properes als 100 dò­­lars i que les superarà lleugerament el 2016.

No obstant això, a llarg termini, la perspectiva està subjecta a una major incertesa, a causa de la irrupció i de la rellevància creixent del factor tecnològic. L'esmentat auge als EUA i a altres països del shale oil (mitjançant les tècniques extractives de fracking) i de les tar sands a Canadà en són els paradigmes. De fet, segons un informe de la IEA, els EUA es podrien convertir en el primer productor mundial de petroli a partir del 2017. Aquest perfeccionament de les tècniques d'extracció, com també succeeix amb les d'em­­magatzematge i distribució, condueix a una oferta més abundant i flexible, la qual cosa significa perllongar una força a la baixa sobre el preu. La incògnita són les implicacions d'aquests canvis tecnològics en el funcionament del mercat petrolier.