S'apropa el 4T i els Governs europeus comencen a perfilar els pressupostos públics per al 2015. En els últims anys, el seu disseny ha estat condicionat per les noves polítiques de governança de la Comissió Europea, que proporcionen una major rellevància a la correcció del component estructural del dèficit públic.

L'ús del dèficit estructural per dissenyar la política fiscal d'un país té un clar avantatge: permet valorar la posició fiscal a llarg termini de les administracions públiques, independentment del moment del cicle econòmic. Així, en un període recessiu, l'anàlisi del saldo estructural mostra si s'estan prenent mesures per millorar la posició fiscal a llarg termini, independentment dels efectes que, a curt termini, pugui tenir la situació econòmica. Un clar exemple és el cas de Portugal. Entre el 2010 i el 2013, el dèficit públic lusità es va reduir, només, el 0,6% del PIB, la qual cosa podria fer pensar que no s'estaven adoptant prou mesures. No obstant això, l'ajust del saldo estructural en aquest mateix període va ser de 5,8 p. p., un dels més importants entre els països europeus. En el context actual, l'anàlisi del saldo es­­tructural és igualment interessant. Atès que el dèficit pú­­blic es beneficia de la millora cíclica de l'economia, l'evo­­lució del saldo estructural permet analitzar si es continuen adoptant mesures que millorin la posició fiscal a llarg termini i si aquestes mesures són suficients.

Sembla, per tant, que el seguiment del saldo estructural és obligat, però té algunes limitacions. La més important, els problemes de mesurament. El saldo públic estructural és el que presentaria una economia si utilitzés tots els seus factors de producció, de capital i de treball sense que es produïssin tensions en els preus. És a dir, si el PIB fos igual al PIB potencial. Conseqüentment, per obtenir una mesura del saldo públic estructural, primer cal estimar quina és la capacitat de producció d'una economia, una variable que, precisament, ha estat revisada en nombroses ocasions en els últims anys. La crisi financera ha posat en evidència que les tècniques estadístiques utilitzades sobreestimaven la part del PIB observat que era qualificat com a PIB potencial. Així, durant els anys de bonança, no es va identificar quina part del creixement era impulsat per factors insostenibles a llarg termini. En canvi, durant la crisi, la revisió a la baixa del creixement potencial de l'economia va ser, en molts casos, exagerada.

Perquè l'evolució del saldo públic estructural es pugui convertir en una variable de referència per al disseny de la política fiscal, la Comissió Europea s'ha vist obligada a revisar la metodologia utilitzada per estimar el PIB potencial i el saldo estructural. L'objectiu ha estat, justament, ob­­tenir unes estimacions que siguin menys susceptibles als vaivens de l'economia i, per tant, més robustes a llarg termini. L'impacte d'aquesta nova metodologia sobre les estimacions del PIB potencial i del saldo públic estructural és desigual entre països. Mentre que, en un bon nombre de països, els canvis han estat imperceptibles (aquest és el cas d'Alemanya i de França), en uns altres les revisions han estat importants. En aquest segon, destaquen els casos d'Irlanda, Xipre, Portugal i, en especial, Espanya. En concret, en el cas espanyol, la nova metodologia augmenta en 2,5 p. p. el PIB potencial per al 2013, la qual cosa representa una reducció del dèficit estructural d'1,2 p. p. per a enguany, fins al 2,8% del PIB. De fet, aquesta nova mètrica revela que l'ajust del dèficit estructural dut a terme entre el 2010 i el 2013 va ser de 4,3 p. p., significativament superior a l'estimat anteriorment (de 3,3 p. p.).

En suma, l'esforç per millorar els mètodes d'estimació del PIB potencial són, sens dubte, una bona notícia. En especial si tenim en compte la importància creixent del saldo estructural en el disseny de la política fiscal europea. No obstant això, hem de ser conscients de la incertesa que envolta aquesta variable i no oblidar que, en última instància, la prioritat continua sent reduir l'elevat nivell de deute públic.