Després de caure l'1,7% el 2012, l'economia hongaresa va créixer l'1,2% el 2013. La recuperació de l'activitat ha prosseguit en el 1T d'enguany, moment en què el creixement es va situar en el 3,2% interanual, però aquesta xifra no s'ha d'extrapolar. Es preveu que el PIB avanci a taxes més contingudes en els pròxims trimestres, de manera que s'anirà materialitzant una suau expansió econòmica, amb el creixement situat a la zona del 2% el 2014 i el 2015. Aquesta trajectòria deixarà Hongria ressagada en relació amb els seus veïns regionals, els quals, progressivament, aniran mostrant més dinamisme. Si es compleixen les previsions, el 2015, la República Txeca creixerà el 2,5%; Eslovàquia i Romania, gairebé el 3%, i Polònia, el 3,5%. Què explica que la recuperació magiar, amb prou feines iniciada, es quedi ràpidament sense pols?

El problema essencial d'Hongria és que la seva recuperació depèn críticament de dos factors: l'estímul de la política fiscal (concretat, en gran part, en un repunt de la inversió pública, cofinançada per la Unió Europea) i monetària (mitjançant la baixada de tipus i la provisió de liquiditat) i la recuperació de les exportacions (sobretot, automobilístiques). En canvi, la demanda interna i, en especial, la inversió privada continuaran contingudes. En definitiva, una absència preocupant d'impuls privat intern. Aquesta trajectòria no és d'estranyar, atès que Hongria ha patit una política econòmica heterodoxa que ha alterat negativament la percepció dels inversors i dels empresaris sobre la qualitat de l'entorn per fer negocis del país.

En efecte, des del 2010, Hongria ha adoptat una política econòmica que, com a mínim, pot ser titllada de qüestionable. Amb el propòsit d'aconseguir un creixement a curt termini i de reduir el dèficit fiscal, han prevalgut les mesures de caràcter excepcional i, per tant, no recurrents o sostenibles en el temps, moltes vegades revestides d'un caire populista. Així, entre d'altres, es va optar per taxar impositivament sectors amb una àmplia participació de la propietat estrangera, com la banca o les cadenes de distribució comercial, es va forçar les entitats financeres a acceptar el bescanvi dels crèdits en divises per uns altres en moneda nacional a tipus favorables per als deutors i es va renacionalitzar una part del sistema privat de pensions.

Malgrat els múltiples advertiments, en especial dels organismes internacionals, sobre les limitacions i les contraindicacions d'aquestes pràctiques, no sembla que la situació hagi de canviar. Els resultats de les legislatives de l'abril, que van permetre que el Govern mantingués una àmplia majoria parlamentària, van ratificar, al seu torn, l'èxit electoral d'aquestes mesures populistes i la perspectiva que la política econòmica continuarà sense canvis que l'allunyin de l'he­­terodòxia. En aquesta direcció es mouen algunes de les propostes anunciades: que el 50% de la banca sigui de propietat hongaresa o la intervenció de l'Estat en el sector energètic. En aquest context, atípic en relació amb les co­­or­­­denades de la política econòmica dels països avançats, afortunadament s'ha preservat el rigor pressupostari, en part perquè es tracta d'un requisit ineludible per garantir el finançament europeu de la inversió pública, un dels pocs pilars interns de creixement.

No obstant això, a mitjà i a llarg termini, la millora del creixement potencial no serà possible si no es recuperen un marc normatiu business-friendly i l'ortodòxia de la política econòmica. El deteriorament de la competitivitat és accelerat. Entre el 2009 i el 2014, l'indicador Doing Business del Banc Mundial, que reflecteix la facilitat per fer negocis als països, mostra que Hongria ha perdut 13 llocs en el rànquing i ha passat de ser el 41è millor país per realitzar activitats empresarials a situar-se en la posició 54. Una ten­­dència preocupant que ratifica la pèrdua d'atractiu in­­ternacional de l'economia i que reflecteix el peatge que paga l'activitat empresarial al país. I, sense un impuls privat important, la tessitura del 2015 –recordem: Hongria allunyant-se del ritme de creixement dels seus veïns– pot començar a ser més la norma que l'excepció.