La vigilància del mapa de vulnerabilitats dels diferents països emergents ha guanyat protagonisme després de les tensions patides al llarg de l'últim any. L'endeutament ocupa un lloc destacat en la revisió mèdica. La regió asiàtica (l'Índia i l'Extrem Orient, llevat del Japó) ha augmentat notablement el nivell de deute total entre el 2007 i el 2013: del 149% al 211% del PIB, un cop considerada la suma de les llars, de les empreses no financeres i del govern. Avaluar fins a quin punt això representa una vulnerabilitat requereix examinar certs detalls.

Les economies asiàtiques, amb un model de creixement basat en l'exportació, van patir durament quan la demanda global es va afeblir a causa de la crisi iniciada el 2007. La resposta a aquest xoc va ser estimular la demanda interna, la qual cosa va comportar un increment de l'endeutament. Les condicions de partida eren propícies per emprendre aquesta ruta: un excés d'estalvi (que es reflectia en un su­­peràvit corrent del 7,4% del PIB) i un dèficit fiscal gairebé nul. Entre el 2009 i el 2012, l'endeutament va tenir l'ajut d'unes condicions financeres folgades i d'uns tipus d'in­­te­­rès reals baixos, derivats de la laxitud monetària global pro­­piciada per la Reserva Federal nord-americana i, també, pels mateixos països emergents.

L'endeutament asiàtic s'ha concentrat al sector de les em­­preses no financeres. En termes del PIB, les empreses van passar d'endeutar-se un 81% el 2007 a un 132% el 2013, la qual cosa equival a 51 punts dels 62 esmentats més amunt. Es tracta d'un nivell elevat en termes històrics i en comparació amb altres països. El gran risc d'aquesta situació és que aquest endeutament empresarial no redundi en una millora de la productivitat del capital. Sense millores en aquest sentit, seria d'esperar una moderació relativa del creixement, que, unida a l'envelliment demogràfic, dificultaria la reducció del deute. Una previsible pujada dels tipus d'interès reals, encoratjada pel canvi de política de la Fed, complicaria encara més el panorama.

No obstant això, la situació és heterogènia entre països. La nota relativament positiva és que els registres més elevats, pel que fa al nivell de deute i a la seva evolució recent, es concentren en les economies «fortes» de la regió: la Xina, Hong Kong, Singapur i Corea del Sud. En canvi, les economies considerades més «febles» –l'Índia i Indonèsia– te­­nen un endeutament més moderat, fins i tot considerant la seva menor renda per capita. Així, tot i que l'Índia arrossega el deute públic més elevat de la regió (el 67% del PIB), una in­­flació alta i unes reformes estructurals pendents, és tranquil·litzador observar que el total del seu deute (empreses, llars i Govern) es va quedar en el 136% del PIB el 2013, sensiblement per sota de la mitjana de la regió i només 7 punts per damunt del nivell del 2007. Per la seva banda, Indonèsia va registrar un deute total del 74% el 2013, el més baix del grup de països analitzats. El factor demogràfic també juga al seu favor, ja que l'Índia i Indonèsia defugen la tendència general d'envelliment de la po­­blació predominant a la regió. Les xifres que criden més l'atenció corresponen a la Xina, on el deute total va passar del 148% al 244% del PIB (del 97% al 173% en el cas de les empreses no financeres). El risc que això comporta s'ha d'avaluar en el marc del procés de reequilibri i transformació de l'economia xinesa i de les peculiars regles de funcionament d'un sistema dominat per l'Estat. Hong Kong, Singapur i Corea també presenten un deute elevat, però en el context d'una renda per capita molt superior i d'un sistema financer més desenvolupat. En tot cas, cal no oblidar les fortaleses inherents de la regió, que es concreten en un potencial elevat de creixement. A més a més, globalment els Governs i les llars mantenen un nivell d'endeutament relativament contingut.