Entre les economies emergents, Rússia sorprèn de forma negativa pels seus resultats recents en matèria de creixement. Si es compleixen les previsions de l'FMI, Rússia hauria crescut un pobre 1,5% el 2013. Entre els grans emergents, només Mèxic registraria un creixement menor en aquest exercici. Aquest comportament suscita interrogants sobre les possibilitats econòmiques del país, tant a curt com a mitjà termini.

La dinàmica a curt termini ha estat presidida per la feblesa de les exportacions (llastades per la menor demanda energètica de la zona de l'euro), per l'atonia del consum públic i pel pols feble de la inversió privada. Conseqüent­­ment, el creixement va afluixar fins a l'1,2% interanual en 2T i va repetir aquest mal registre en 3T. No sembla que el quart trimestre hagi anat gaire millor. No obstant això, per al 2014, cal esperar que la recuperació de la zona de l'euro revifi la demanda exterior russa. Després de l'em­­branzida inicial de les exportacions, arribaria el torn de la inversió. Així mateix, les perspectives alcistes de les cotitzacions de les primeres matèries energètiques haurien de facilitar un suport apreciable al creixement, ja que les exportacions de petroli, de gas i de productes derivats representen el 17% del PIB. Tot plegat fa esperar que Rússia creixi el 3,0% el 2014. Malgrat aquest rebot previsible, el nostre pronòstic és que el gegant eurasiàtic només creixerà, de mitjana, el 3,4% en els cinc pròxims anys, una xifra clarament inferior a la d'altres emergents, tendència que, a més a més, difícilment variarà en les dues pròximes dècades. Quins factors expliquen que, en un context de recuperació global de l'activitat, Rússia es quedi enrere? Tot i que hi ha diverses lectures de la qüestió, moltes d'aquestes interpretacions consideren la necessitat d'una nova onada de reformes estructurals i els efectes d'una demografia en reculada.

En matèria de reformes, dos aspectes són considerats prioritaris. El primer, la superació d'un seguit de colls d'ampolla productius que s'evidencien des de la meitat de la dècada dels 2000. Per esmentar un cas especialment significatiu: des del 2004, el creixement de la capacitat extractiva de petroli s'ha alentit de manera apreciable. Això comporta que no es puguin aprofitar plenament els episodis alcistes dels preus de les primeres matèries. Un altre àmbit d'insuficiència és el de la inversió pública, en especial en infraestructures. Pel que fa a la dinàmica de la població, el problema fonamental és que Rússia afronta un declivi demogràfic abrupte, circumstància poc comuna entre les economies emergents. Entre el 2013 i el 2035, Rússia perdrà 13 milions d'habitants, gairebé el 9% de la població actual, arran de la baixa natalitat i d'un saldo migratori positiu però reduït. En aquest context, Rússia abandonarà, ja el 2015, l'anomenada «finestra demogràfica» (quan els menors de 15 anys representen menys del 30% de la població i els majors de 65 anys no superen el 15%). Quan un país se situa en aquesta «finestra», la capacitat productiva i de consum de la població és, en termes de cicle demogràfic, màxima. En comparació, la Xina, un altre emergent que afronta una demografia complicada, no sortirà de la «finestra demogràfica» fins al 2025.

Per pal·liar aquesta pressió negativa derivada de la reculada i de l'envelliment demogràfics, Rússia hauria d'ac­­celerar les reformes estructurals per impulsar una recapitalització de l'economia (mitjançant millores en el capital humà i tecnològic i en infraestructures) i hauria de fer canvis en matèria institucional (en especial, en els àmbits de la governança, de la justícia i de l'entorn dels negocis). Tot plegat entès com receptes que promoguin una acceleració permanent de la productivitat.