Abenomics és el terme amb què es coneix l'estratègia de política econòmica ultraexpansiva promoguda pel primer ministre de Japó, Shinzo Abe, des que va arribar al poder al final del 2012. Es compon de tres pilars. El primer és una expansió monetària sense precedents, juntament amb l'establiment d'un objectiu explícit d'inflació (del 2%). El segon és la flexibilitat fiscal, entesa com la capacitat de combinar consolidació fiscal amb mesures de suport al creixement. El tercer, les reformes estructurals procreixement a mitjà i a llarg termini. A punt de complir el primer aniversari, el balanç de tasques i assoliments és positiu, però no concloent. El PIB ha encadenat tres trimestres de creixement per damunt del seu potencial i ja es voreja el final de la deflació. Els detalls mostren, però, una situació que encara és fràgil i susceptible de revertir. Queda, per tant, molt camí per recórrer.
En concret, en 3T, el PIB va créixer l'1,9% intertrimestral anualitzat (el 2,6% interanual), resultat inferior al previst i amb una composició desfavorable. D'una banda, el consum privat va avançar un magre 0,4%, molt per sota del 2,5% precedent, i va evidenciar que la demanda interna no està consolidada. Així mateix, els dos puntals tradicionals del creixement van punxar: la inversió productiva es va desaccelerar fins al 0,7% i les exportacions van recular el 2,4%.
Ara com ara, l'expansió monetària és la gran basa de l'Abenomics. Persegueix un ien feble que doni suport a les exportacions i posar fi a la deflació per consolidar la demanda interna. El primer objectiu s'ha aconseguit a mitges. Des de nivells de clara sobrevaloració, el ien es va depreciar el 24% enfront del dòlar entre l'octubre del 2012 (quan ja es descomptava l'expansió monetària) i el maig del 2013. Aquest moviment va anar acompanyat d'una pujada superior al 80% de l'índex borsari Nikkei, dominat per les empreses exportadores. En aquest sentit, les exportacions van tenir una bona primera meitat del 2013. Però la dada de 3T representa un pas enrere, que coincideix amb el comportament erràtic del Nikkei des del maig. El final de la deflació tampoc no s'ha assolit del tot. L'IPC de l'octubre va pujar al ritme més alt dels cinc últims anys, però només gràcies a l'encariment del petroli. Altres variables d'inflació més àmplies, com el deflactor del PIB, es mantenen encara en terreny negatiu. Això significa que un altre dels efectes desitjats encara no ha donat prou fruits: assolir un creixement nominal del PIB que rebaixi el pes del deute públic.
De fet, el front fiscal de l'Abenomics genera un cert escepticisme. L'enorme deute públic condiciona les possibilitats d'expansió fiscal i obliga a adoptar el concepte de flexibilitat. Així, la pujada de l'IVA prevista per a l'abril del 2014 (per contenir el deute) afeblirà un consum privat que no es mostra robust, llevat que hi hagi mesures pal·liatives.
Pel que fa a les reformes estructurals, hi ha una falta de concreció preocupant. L'objectiu és incrementar la renda disponible per la via dels augments salarials, d'una major participació femenina al mercat laboral i d'un menor estalvi empresarial. Ara com ara, s'ha aconseguit poc.
