Al novembre, Shimzo Abe va agafar les regnes d'un Japó sumit en la recessió, en una deflació eterna i amb la possibilitat a la vista de perdre tot l'avantatge competitiu al mercat asiàtic. Sis mesos més tard, la seva economia lidera el rànquing de creixement entre les avançades, ha revisat a l'alça la trajectòria del PIB nominal i el ien, en mínims, ha recuperat una part de la competitivitat perduda. La clau? Ni és un secret, ni una recepta màgica: és l'Abenomics, una combinació de polítiques econòmiques —fiscal, monetària i d'oferta— impulsades pel nou Govern que pretenen treure l'economia japonesa del pou de la deflació i reactivar el seu potencial de creixement. Funcionarà?
Ara com ara, és obvi que ha fet efecte. Per començar, ha impulsat la confiança dels consumidors japonesos, que explica, en gran part, la bona dada de creixement del primer trimestre. D'altra banda, l'expectativa d'expansió monetària del Banc del Japó (primer pilar de l'Abenomics), que planeja dur la base monetària del 29,4% del PIB al 57,3% al desembre del 2014, s'ha traduït, des de l'octubre, en una depreciació del ien, del 23% en relació amb el dòlar i del 21% en relació amb el won coreà i el dòlar taiwanès. Això ha esperonat l'exportació de béns, tot i que a costa dels principals competidors asiàtics i d'encoratjar el temor a una guerra de divises. En la seva empenta al creixement, el consum i l'exportació trobaran un suport ràpid en un increment de la despesa pública del 2,2% del PIB (segon pilar de l'Abenomics).
Així i tot, malgrat que puguin ser efectives a curt termini, les polítiques de demanda, considerades de forma aïllada, difícilment impulsaran el creixement a llarg termini. Això exigeix actuar sobre els problemes de fons que limiten el potencial de l'economia japonesa i que deriven en un creixement pobre, en unes finances públiques insostenibles (el deute supera el 235% del PIB) i en una erosió gradual del superàvit per compte corrent. Els talons d'Aquil·les són dos: una demografia envellida i un excés d'estalvi empresarial. A curt termini, la depreciació del ien permetrà millorar el superàvit corrent i canalitzar una part de l'excessiu estalvi empresarial cap a l'exterior, mentre que els tipus reals negatius ajudaran a canalitzar una altra part cap a la inversió interior. No obstant això, no serà suficient per absorbir un estalvi empresarial que, segons les estimacions, es va situar en el 29,5% del PIB el 2011. Per aquest motiu, l'èxit de l'Abenomics dependrà, de forma crucial, de la correcta administració del seu tercer pilar: les reformes estructurals.
Aquestes reformes han de desincentivar l'excessiu estalvi empresarial —amb mesures com una menor tributació dels dividends, incentius a la inversió o un major poder per als accionistes—. Així mateix, han d'adequar les finances públiques a la realitat demogràfica i mitigar, en la mesura que sigui possible, l'impacte de l'envelliment poblacional sobre la taxa d'activitat —impulsant, per exemple, la participació femenina—.
