Després de romandre en segon pla durant els anys de crisi financera als EUA i de problemes amb el deute a la zona de l'euro, els països emergents han recuperat el protagonisme. Per desgràcia, per a mal. Rememorant les sotragades de la dècada dels noranta, els fluxos d'inversió internacionals estan jugant, de nou, un paper crucial.

Dos factors determinen l'atracció de fons cap a les economies emergents. En primer lloc, els factors d'«embranzida». Quan l'entorn global és de liquiditat abundant i tipus reals baixos, al mateix temps que augmenta l'apetència pel risc i s'engeguen estratègies de «search for yield», els mercats emergents es converteixen en el pol predilecte per als inversors internacionals. En segon lloc, els factors d'«atracció». Si les perspectives de creixement dels països emergents són bones, el capital hi acudeix. Els dos factors van jugar a favor entre el 2009 i el 2012, però, recent­ment, s'han girat en contra. Des del mes de maig, quan Ben Bernanke va manifestar que la Fed podria començar a reduir el ritme de compres de deute públic abans d'acabar l'any, les yields nord-americanes s'han incrementat de forma notable. Això ha generat incentius entre els inversors per desfer les posicions en actius emergents i recompondre les carteres. Les sortides de capitals de les regions emergents, principalment de les inversions de cartera (tant de renda fixa com d'accions), i les severes depreciacions de les divises han estat les conseqüències més visibles.

Convé precisar que no totes les economies emergents s'han vist afectades amb la mateixa intensitat. Els països amb una dependència elevada del finançament exterior (en termes de dèficits per compte corrent i de posició inversora neta en relació amb l'exterior) són els més vulnerables quan el flux d'entrada de capitals queda inter­romput, de manera que queden exposats a crisis de liquiditat i, fins i tot, de solvència. Això és el que ha succeït en els quatre últims mesos: el Brasil, l'Índia, Indonèsia, Sud-àfrica i Turquia han patit les pressions més severes, arran, precisament, de la considerable magnitud dels seus desajustaments externs. Per donar suport a la cotització de les seves divises, les autoritats de nombrosos països emergents han adoptat mesures d'urgència. Amb freqüència, han recorregut a pujades del tipus d'interès oficial i/o a drenatges de liquiditat per augmentar l'atractiu d'invertir en actius monetaris locals (així ha succeït al Brasil, a l'Índia i a Indonèsia). Alguns països (per exemple, el Brasil) han intervingut als mercats de canvis, venent una part de les reserves en dòlars o mitjançant altres fórmules. Finalment, hi ha hagut casos d'establiment de controls de capitals (per exemple, l'Índia).

No sembla que aquest desplegament de mesures estigui tenint l'efecte desitjat, si més no ara com ara, ja que les turbulències sobre els mercats de divises han reaparegut després de la treva observada al final de juliol. Les autoritats econòmiques s'enfronten, per tant, a un repte considerable. Una alternativa és esperar i confiar que els inversors internacionals es calmin aviat, circumstància que seria més versemblant si la Fed sorprengués amb decisions i amb missatges més «suaus» que els recents. Això, certament, podria succeir, però amb caràcter transitori, ja que la dinàmica de fons de l'economia dels EUA indica que el procés de normalització monetària és inexorable, i la Fed no sembla gaire sensible als problemes aliens. Un segon curs d'acció és intensificar les mesures d'emergència. El problema és que la seva eficàcia és incerta, i podrien generar efectes secundaris indesitjats (deprimir la demanda interna, danyar la reputació del país com a destinació d'inversió, etc.). Hi ha una tercera opció més aconsellable en la majoria de casos problemàtics: abordar de forma decidida les reformes estructurals, de manera que s'activin amb força els factors d'«atracció». Països com l'Índia i el Brasil són paradigmes del tipus de mesures aconsellables: liberalitzar mercats, desindexar l'economia, sanejar i modernitzar el sector públic, etc. Emprendre aquest camí conduirà, de manera potser lenta però sens dubte segura, a recuperar els fluxos de capitals, a assolir l'estabilitat financera i a consolidar el progrés econòmic.