Aquest mes dediquem el Dossier del nostre Informe Mensual a un dels sectors més importants de l’economia espanyola: el sector turístic. Un sector que aporta més de l’11% del producte interior brut i el 13% de l’ocupació del país, que ha estat un dels pilars de la recuperació econòmica dels últims anys i que es mantindrà com un dels motors del creixement de l’economia a mitjà i llarg termini... si el cuidem.

Les últimes xifres que ofereix el sector en mostren el dinamisme. Espanya ha rebut 20 milions de turistes internacionals en els quatre primers mesos del 2017, una xifra rècord que se situa el 10,3% per damunt de la dada del mateix període de l’any anterior. A aquest ritme, enguany, arribaran més de 83 milions de turistes, la qual cosa ens situarà a un pas de superar França com el primer país receptor de turisme de tot el món. Des del 2007, el nombre de turistes internacionals ha augmentat més del 40%. Per la seva banda, el turisme intern també comença a donar mostres de recuperació.

No hi ha dubte que, en els últims anys, el sector ha vist augmentar la demanda a conseqüència dels problemes de seguretat al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Però les raons de l’èxit van molt més allà, tal com ho testifica el ranking que elabora el Fòrum Econòmic Mundial i que situa el sector turístic espanyol com el més competitiu del món, per davant de França i d’Alemanya. Les principals raons: una combinació única d’entorn natural i cultural i unes bones infraestructures de transport i de serveis turístics. Espanya repeteix primera posició en el ranking, tot i que fa pocs anys no apareixia en les primeres cinc posicions. Algú fa molt bé les coses.

En particular, el sector ha fet un esforç considerable per augmentar la qualitat de l’oferta, conscient dels avantatges que aporta la diferenciació. Actualment, més del 50% de les places hoteleres tenen una categoria de quatre o de cinc estrelles, les empreses del sector són més productives que les homòlogues europees i Espanya té més restaurants que mai a les llistes més prestigioses de llocs de pelegrinatge gastronòmic. Així i tot, encara hi ha marge per a una major consolidació del sector, tant en hoteleria com en restauració i en altres serveis turístics. Les empreses més grans del sector turístic –i, en general, de qualsevol altre sector– poden aprofitar més les economies d’escala, estan més professionalitzades, compten amb millors condicions de finançament, poden invertir més per desestacionalitzar l’activitat i ofereixen una ocupació de millor qualitat.

El sector té clares oportunitats de creixement a llarg termini que pot aprofitar. Es tracta, per la seva naturalesa, d’un sector de futur, ja que la proporció de la despesa que les llars dediquen a turisme sol créixer amb el nivell de renda. Els països emergents, per tant, molt probablement constituiran una font creixent de fluxos de turistes, tal com ho comencem a veure amb la Xina. D’altra banda, l’envelliment de la població europea i d’altres economies avançades impulsa una demanda molt atractiva, ja que es tracta de persones amb rendes relativament elevades i que viatgen fora dels períodes de màxima afluència turística. Finalment, les noves tecnologies també ofereixen un món d’oportunitats: per exemple, per millorar l’experiència del client facilitant ofertes d’experiències locals personalitzades.

Les noves tecnologies, precisament, i els nous models de negoci associats a elles són, a curt termini, un dels grans reptes per al sector. L’anomenada economia col·laborativa pot ajudar a millorar la competitivitat i a complementar l’oferta tradicional. L’assignatura urgent és desenvolupar un marc normatiu que ofereixi seguretat jurídica i unes regles de joc equilibrades per a tots els competidors i que promoguin un creixement sostenible del sector i una convivència harmònica entre residents i turistes.

Enric Fernández

Economista en cap

31 de maig de 2017