Durant la campanya per a les eleccions presidencials del 1992, James Carville, estrateg de Bill Clinton, va encunyar el famós lema «és l’economia, estúpid» per situar el focus del debat en la situació econòmica mentre el president Bush centrava el discurs en els èxits en política exterior, com la victòria dels EUA i els seus aliats a la Guerra del Golf. La frase es va popularitzar als EUA i actualment és utilitzada, amb variacions, per subratllar el que és realment important sobre un tema. Per a les perspectives econòmiques del 2017, ho tenim clar: la política.
Quatre grans capitals en què, sens dubte, els esdeveniments polítics condicionaran la marxa econòmica el 2017 il·lustren la portada d’aquest Informe Mensual: Washington D. C., Londres, Berlín i París.
A Washington D. C., anirem descobrint quina orientació adopta l’Administració del president Trump. Irònicament, seria desitjable que no complís les seves promeses electorals. L’economia nord-americana, propera a la plena ocupació, no necessita un fort impuls fiscal com el que va prometre el candidat Trump. En l’àmbit comercial, la imposició d’aranzels alts a les importacions xineses i mexicanes seria l’inici, molt probablement, de guerres comercials amb un cost molt elevat per a l’economia mundial. Afortunadament, no preveiem que succeeixi res de tot això. Un cop elegit, Trump ha començat a suavitzar el seu discurs i esperem que, sota la influència de l’ala més moderada del partit republicà, l’Administració adopti una orientació pragmàtica. La reacció dels mercats financers en les últimes setmanes, en general positiva, confirma que aquesta és la hipòtesi més estesa. Seria convenient que els primers passos de la nova Administració ho confirmin.
A Londres, el Govern britànic donarà el tret de sortida a les negociacions per marxar de la UE amb l’activació de l’article 50 del Tractat de Lisboa. El procés serà llarg i complex, però, per a totes les parts implicades, és convenient que els danys causats per la incertesa i l’acord final siguin els justos. Difícilment serà possible conciliar el manteniment del Regne Unit al mercat únic amb la negativa britànica al lliure moviment de persones, però seria desitjable trobar un equilibri que permeti el seu accés a aquest mercat en termes raonables. Per aquest motiu, el Regne Unit, segurament, haurà d’oferir concessions en els controls a la immigració europea.
Berlín i París formaran nous Governs després de les eleccions franceses del maig i alemanyes del setembre. Les dues cites electorals, juntament amb la dels Països Baixos i, segurament, també d’Itàlia, seran nous tests per a l’expansió dels populismes i de l’euroescepticisme. No hi ha dubte que el projecte europeu necessita el lideratge dels dos països. Per comptar amb aquest lideratge, és necessari que els dos Governs estiguin compromesos amb Europa i que tinguin un mandat electoral clar per poder-lo exercir. L’entorn no és el més propici per enarborar un discurs europeista, però és absolutament necessari tornar a generar il·lusió pel projecte europeu. La UE no es pot permetre ser percebuda, principalment, com el guardià de l’ortodòxia fiscal.
A Espanya, la formació de Govern ha representat un pas molt positiu, però el repte polític que afronta el 2017 continua sent transcendental: demostrar que la governabilitat i els grans acords, per exemple en els àmbits laboral, educatiu o territorial, són possibles malgrat el nou context de fragmentació política. Per aquest motiu, serà necessari dialogar, cedir, consensuar, trobar equilibris acceptables per a la majoria. En definitiva, fer política en majúscules.
Enric Fernández
Economista en cap
30 de novembre de 2016