Paul Krugman va escriure, cap a la meitat de la dècada dels noranta, un dels seus primers llibres per al gran públic, amb el suggeridor títol de The Age of Diminished Expectations. Vista en perspectiva, aquella dècada va ser bona per als EUA, i, probablement, l'era de les expectatives limitades (així va ser traduït el llibre) de la qual ens parlava Krugman sigui avui, més que 20 anys enrere, una caracterització precisa de l'ambient al món desenvolupat.

Després del daltabaix que han representat la profunditat i la durada de la Gran Recessió, i tenint en compte el que costa recuperar unes taxes brillants de creixement, s'ha instal·lat a les economies avançades un cert pessimisme sobre el futur. Molts economistes interpreten els tipus d'interès reals actuals tan baixos (i la seva prolongació en el futur, que es descompta als mercats financers) com a indicadors que som davant un estancament secular dels països desenvolupats. Les expectatives són certament limitades, per no dir minvants.

En part, aquestes expectatives són una conseqüència lògica de la maduresa que han assolit les economies més avançades del planeta. El progrés històric dels països de la zona de l'euro, per exemple, ha estat enorme. La generació dels actuals jubilats ha presenciat com, al llarg de la seva vida laboral, la renda mitjana del país es multiplicava per 3,3. I els adults que es jubilaran en la pròxima dècada hauran vist com el nivell de vida del país es doblava al llarg de la seva etapa activa. A mesura que un país progressa i s'enriqueix, és natural que la taxa de creixement es moderi, ja que s'esgoten les oportunitats d'incorporar innovacions i noves tecnologies als processos productius.

No obstant això, tot i que tingui la seva lògica, no significa que aquest procés no provoqui un impacte profund en les nostres societats. Al ritme actual de creixement potencial esperat per als pròxims anys, la generació jove que s'ha incorporat recentment al mercat laboral només pot aspirar a veure multiplicat per 1,5 el nivell de vida del país al llarg de la seva vida laboral. Aquesta és, naturalment, una xifra mitjana que, en conjugar-se amb un entorn empresarial i laboral molt més complex, es pot traduir, certament per a moltes persones, en una era d'expectatives limitades. Molts joves no tenen clar que hagin de tenir un nivell de vida superior al dels seus pares.

A Espanya, la reducció, generació rere generació, del ritme al qual s'ha millorat el nivell de vida del país és, fins i tot, més accelerada, ja que la generació dels actuals jubilats, en partir d'un nivell molt baix, va assolir millores enormes. Aquesta generació va veure com es multiplicava gairebé per sis el nivell de vida del país i com es doblava amb escreix el del seus fills, mentre que els néts (amb les tendències actuals), com a màxim, poden aspirar a fer-ho per 1,5, com al conjunt de la zona de l'euro.

Aquestes perspectives de creixement a llarg termini tenen serioses implicacions socials i polítiques. D'una banda, són fenòmens de fons que ajuden a explicar les tensions socials i els radicalismes polítics que s'observen en molts països desenvolupats. L'estancament econòmic genera tensió, ja que dificulta de forma considerable les polítiques de redistribució i d'atenció social.

D'altra banda, des del punt de vista de la política econòmica, el món desenvolupat i, en especial, Europa no han de considerar ineludible aquest marc d'estancament. De fet, amb les tendències actuals, tot i que Espanya i la zona de l'euro esperen multiplicar la renda per 1,5 en la propera generació, l'expectativa nord-americana és d'1,8. Aquesta xifra tampoc no és brillant, però se situa només 4 dècimes per sota de l'assolida per la generació anterior, una mostra del lideratge que exerceixen els EUA en l'economia mundial.

Per evitar o alleujar l'estancament secular, el repte és situar-se a la frontera de la generació de noves tecnologies i disposar d'un sistema productiu eficient i flexible, que sigui capaç d'incorporar nous productes, nous serveis i noves indústries, i que tot això es tradueixi en un major benestar per a la població. Només si Europa assumeix de debò aquest repte aconseguirà que acabi aquesta era d'expectatives limitades i minvants que pot semblar que ens ha tocat viure.