La reactivació de l'economia espanyola en els últims mesos, en el context d'una zona de l'euro en què l'expansió encara presenta clarobscurs, ha sorprès molts analistes per la seva continuïtat i vigor. S'esperava que la recuperació fos impulsada per la demanda externa, com així ha succeït, però no s'anticipava que la demanda interna reaccionés amb la celeritat i amb el nervi que estem observant. La inesperada embranzida del mercat interior, en especial el consum privat i la inversió en equipaments, és deguda, segurament, al dràstic canvi en la confiança dels empresaris i de les famílies, un cop abandonats els escenaris apocalíptics considerats fa només un o dos anys. A més a més, el retorn a Espanya del finançament privat internacional ha estat clau per alleujar les tensions financeres internes i per contribuir a aturar la caiguda dels preus dels actius del país.
En el moment actual, proliferen les propostes de política econòmica que consideren que la demanda interna ha de ser reforçada per impulsar més el creixement i, d'aquesta manera, absorbir amb més rapidesa l'enorme borsa d'atur que encara pateix l'economia espanyola. Segons aquesta visió, no és prudent esperar que la reactivació provingui només de la demanda externa. D'una banda, pel seu menor pes relatiu en l'economia. I, de l'altra, perquè fer més esforços per reduir els costos laborals per unitat de producte pot ser perjudicial, ja que incideixen, s'argumenta, en el poder adquisitiu de la població i, en últim terme, en el consum i en el ritme d'activitat.
No obstant això, és important destacar els seriosos riscos que corre l'economia espanyola si el creixement dels pròxims anys es basa, de forma exagerada, en la demanda interna. Si això succeís, segurament seria possible aconseguir, amb una certa rapidesa, taxes d'expansió del PIB properes al 3%, però això seria a costa de desfer una part del camí recorregut en la correcció dels desequilibris en els últims temps.
Un creixement accelerat de la demanda interna revertiria els guanys de competitivitat i l'equilibri dels comptes exteriors del país assolit l'any passat. Comportaria, probablement, un ajust més ràpid dels comptes públics, però seria un ajust basat en l'evolució cíclica de l'economia, no en canvis estructurals en els pressupostos públics. I, finalment, s'aturaria, també, el procés de despalanquejament, que, atesa la magnitud de l'endeutament privat del país, no es pot donar encara per finalitzat. És possible, en definitiva, que un fort impuls de la demanda interna provoqui un període de bonança, el qual, però, aniria seguit d'una etapa d'ajust quan els mercats financers internacionals o les autoritats europees exigeixin polítiques que canalitzin de nou la correcció dels desequilibris macroeconòmics.
La recuperació de l'economia espanyola s'ha de continuar basant, principalment, en la competitivitat exterior, ampliant el superàvit enfront de la resta del món per restablir, de forma gradual, una posició d'endeutament extern que en redueixi la vulnerabilitat davant els vaivens del sentiment dels inversors internacionals. L'expansió de la demanda interna serà una conseqüència de l'èxit d'aquesta estratègia i, gradualment, anirà guanyant força a mesura que millori la renda disponible dels ciutadans. A més a més, l'esforç per continuar recuperant competitivitat és clau pels efectes beneficiosos sobre l'equilibri exterior i per la generació de llocs de treball. Així, no es tracta d'un enfocament que incideixi negativament en el consum i en la demanda interna, ja que aquestes magnituds depenen, fonamentalment, de l'evolució de l'ocupació i, en particular, de les expectatives que tenen els ciutadans de trobar una feina.
Jordi Gual
Economista en cap
30 de juny de 2014