La volatilitat financera ha tornat per quedar-se. El final del 2018 ha estat turbulent als mercats financers, de manera que es tanca un any com feia temps que no es recordava. En els 12 últims mesos, s’han viscut tres grans correccions de la borsa: una arrencada infausta del 2018, l’anomenat «octubre vermell» i ara un desembre dels pitjors en molt de temps, que han situat gairebé tots els índexs borsaris en el pitjor any des de la Gran Recessió. També ha distat molt de la placidesa l’evolució de la renda fixa. La yield sobirana nord-americana va fluctuar al voltant del 3% durant la major part de l’any, però es va acabar enfonsant fins a la zona del 2,5%, i les primes de risc sobiranes de la perifèria europea i de molts emergents han tornat a repuntar. La variabilitat més intensa ha correspost, però, al petroli, que va marcar un màxim anual de 85 dòlars per barril de Brent a l’octubre i ha tancat l’any en la zona dels 55 dòlars. Què explica aquest any d’oscil·lacions extremes als mercats financers? Sense cap mena de dubte, el 2018, han estat importants la continuïtat del tensionament monetari als EUA i les primeres etapes de sortida de l’excepcionalitat monetària a Europa. En termes generals, però, res d’això es pot considerar una sorpresa, ja que els bancs centrals van comunicar les intencions al mercat amb prou antelació. No, la clau cal buscar-la en la incertesa, que no ha donat cap respir.

La incertesa no dona treva. I és que incertesa és, probablement, la paraula que resumeix el 2018. Incertesa pròxima, com la que assola Europa en forma de poques certeses sobre el brexit i molts dubtes sobre l’autèntic grau de compromís a Itàlia amb la sostenibilitat de les finances públiques. Incertesa, una mica més llunyana, sobre l’abast final del gir proteccionista nord-americà i la resposta xinesa. Incertesa, també, sobre quina serà l’autèntica capacitat de creixement dels EUA a mesura que s’esvaeixi l’impuls fiscal. O sobre si, en la fase madura del cicle nord-americà, podrem evitar sorpreses d’inflació que alterin la ruta de la Fed cap a un major enduriment monetari. Incertesa, en definitiva, sobre quin acabarà sent l’autèntic ritme de creixement que experimentarem el 2019.

I, malgrat tot..., no estem tan malament. Tot i que el balanç de riscos està clarament esbiaixat a la baixa i que el repàs de les diferents fonts d’incertesa provoca un cert vertigen, cal tenir en compte que la desacceleració global del creixement parteix d’un context de fort avanç de l’activitat en el passat. El 2017, el creixement mundial va ser del 3,7%; el de la zona de l’euro, del 2,5%; el d’Espanya, del 3,0%, i el de Portugal, del 2,8%. Per al 2018, el creixement global estimat és similar al de l’any anterior, mentre que, a Europa, la desacceleració és més evident: la zona de l’euro creixerà l’1,9%; Espanya, el 2,5%, i Portugal, el 2,1%. Són xifres raonablement positives, en especial si es té en compte que una gran part de la pèrdua de ritme és deguda a l’esvaïment de factors de suport temporals.

Els vents de cua eren importants, però, sense ells, Espa­­nya i Portugal continuen creixent a bon ritme. En els últims anys, diferents economies europees, com l’espanyola i la por­­tuguesa, s’han beneficiat dels anomenats vents de cua, és a dir, del creixement aportat per un seguit de factors beneficiosos per a l’activitat, com el descens del petroli, la depreciació de l’euro i les condicions financeres acomodatícies. Segons estimacions pròpies, en el cas del creixement espanyol, la reversió parcial d’aquests factors explica gairebé tota la desacceleració del 2018, mentre que, en el cas portuguès, també és responsable d’una part substancial de la desacceleració econòmica.

Unes bases de creixement sòlides a les economies ibèriques. Que Espanya i Portugal mantinguin ritmes de creixement notables, fins i tot en el context d’esvaïment dels vents de cua, ens informa que les dinàmiques actuals de les seves economies es continuen beneficiant de les millores estructurals dels últims anys. Als dos països, la recuperació del crèdit al sector privat reflecteix l’embranzida de la demanda de finançament i les condicions favorables de concessió, però també ratifica que el sanejament bancari ha estat un èxit. Una lectura també positiva deriva de l’e­­vo­­lu­­ció de les finances públiques, que continuen millorant i que allunyen, per si hi havia algun dubte, la situació de la política fiscal espanyola i portuguesa de l’equivalent italiana. I, finalment, cal recordar que la bonança laboral és notòria als dos països, la qual cosa proporciona un puntal de suport important a la demanda interna, a més de tenir derivades socials obertament positives i molt necessàries. Aquest 2019, en definitiva, serà un any exigent, amb im­­por­­tants riscos a l’horitzó, però que s’afronta des d’una po­­sició de partida raonablement sòlida.