Segons un estudi publicat recentment a la revista de medicina The Lancet,1 el 2040 59 països, inclosos Espanya i Portugal, tindran una esperança de vida mitjana superior als 80 anys. L’esperança de vida mitjana dels espanyols serà la més alta del món i assolirà els 85,8 anys, per damunt, fins i tot, de la dels japonesos (85,7 anys). Una primera posició que els autors de l’article atribueixen a la dieta mediterrània. A Portugal, l’esperança de vida serà una mica inferior (82,0 anys), però també s’espera que augmenti de manera substancial (més de 3,5 anys) en els propers decennis.

L’augment de l’esperança de vida és una magnífica notícia, ja que es tracta d’un dels grans èxits de la nostra societat, però hem de ser conscients que pot comportar conseqüències econòmiques de gran envergadura. Una de les raons és que, a la immensa majoria de països, els augments de l’esperança de vida no aniran acompanyats d’un augment de la natalitat que permeti frenar l’envelliment poblacional. Així, en els 15 propers anys, el pes de la població d’edat avançada augmentarà de forma notable, mentre que el de la població en edat de treballar es mantindrà constant o, fins i tot, disminuirà. L’envelliment poblacional és un fenomen de gran abast: el canvi en el pes de cada grup d’edat, tant absolut com relatiu, pot tenir àmplies repercussions sobre el creixement econòmic, en especial si els comportaments de cada grup d’edat no s’adequen a les noves dinàmiques demogràfiques.

El principal factor que, en un context d’envelliment de la població, pot llastar el nivell de producció d’una economia és la reducció de la força laboral. Si no es produeixen canvis significatius en les taxes d’ocupació de la població més gran, un descens de la població en edat de treballar reduirà la força laboral agregada i, per tant, el PIB total de l’economia. A més a més, a mesura que el desestalvi de la població de més edat superi l’estalvi dels qui encara no s’hagin jubilat, l’stock de capital de l’economia també podria decréixer.2 D’altra banda, l’envelliment augmenta la proporció de pensionistes en relació amb la de treballadors, la qual cosa, en un sistema de pensions de repartiment com el que tenim a les nostres economies, afegeix tensions als càlculs actuarials. D’aquesta manera, el marc teòric suggereix que l’envelliment podria reduir tant el benestar individual (PIB per capita) com l’agregat del país (PIB total) i, a més a més, podria tenir derivades rellevants per a la sostenibilitat del deute públic i del sistema de pensions.

És important matisar que les conseqüències econòmiques de l’envelliment també dependran de si es modifica el comportament de cada grup d’edat arran del canvi de l’estructura demogràfica i de la major esperança de vida.3 En primer lloc, és possible que les persones decideixin treballar més, augmentant la participació laboral i el nombre d’hores treballades o allargant la vida laboral aprofitant els avantatges de gaudir d’una major esperança de vida i d’una salut millor durant més anys. Així mateix, els treballadors poden prendre la decisió d’estalviar més per finançar un període més llarg d’inactivitat.4 Finalment, si es duen a terme les polítiques adequades en educació i en formació, es pot incrementar la inversió en capital humà per aconseguir que la productivitat laboral de la població sigui major.

Així, doncs, l’impacte econòmic agregat de l’envelliment poblacional és una qüestió eminentment empírica. Què ens diuen les dades? Fins avui, l’evidència apunta, efectivament, a un menor creixement econòmic com a resultat de l’envelliment poblacional.5 Segons Aksoy et al. (2018),6 la disminució de la població en edat laboral reduirà de manera significativa el creixement als països de l’OCDE entre el 2015 i el 2025. De mitjana, estimen una reducció de la taxa de creixement potencial de 0,64 p. p., una magnitud elevada. Així mateix, el creixement del PIB per capita es veurà reduït: segons les estimacions de l’OCDE,7 el creixement potencial del PIB per capita es reduirà en 0,25 p. p. en la dècada del 2030. Cal destacar que l’impacte no es produiria, només, pel menor creixement de la força laboral, sinó també per la reducció de la productivitat laboral associada a l’envelliment. Maestas et al. (2016),8 per exemple, estimen que dos terços de la reducció del creixement als EUA seran deguts a la menor productivitat laboral.

Quin serà l’impacte econòmic de l’envelliment poblacional per a Espanya i per a Portugal en els 15 propers anys?

En primer lloc, hem d’analitzar quins són els possibles escenaris d’envelliment poblacional als dos països. En un horitzó de 10 a 15 anys, els canvis en la població en edat de treballar no estaran gaire influïts per les alteracions en la natalitat o en la mortalitat. Així, és possible predir amb una certa precisió la població en edat laboral dels propers anys, llevat dels fluxos migratoris, la naturalesa dels quals és molt més volàtil, ja que depenen tant de les condicions econòmiques en origen i en destinació com de les circumstàncies familiars o de les crisis humanitàries.9

Les projeccions demogràfiques de l’INE d’Espanya i de Portugal, que extrapolen l’estructura demogràfica i les tendències recents, mostren els canvis en l’estructura poblacional dels dos països. A Espanya, la població més gran de 65 anys passarà de 9 milions el 2018 a 12,4 el 2033, mentre que la població en edat laboral es mantindrà al voltant dels 30,3 milions. A Portugal, la franja de més grans de 65 anys augmentarà de 2,2 a 2,8 milions, mentre que es reduirà la població en edat laboral de 6,5 a 5,8 milions. D’aquesta manera, del 2018 al 2033, la taxa de dependència –la proporció de població més gran de 65 anys en relació amb la població en edat de treballar– augmentarà de manera molt considerable tant a Espanya (del 29,6% al 40,7%) com a Portugal (del 34% al 48,5%).

Aquestes projeccions assumeixen uns fluxos migratoris positius de mitjana, del 2018 al 2033, al voltant de 220.000 entrades netes anuals per al cas d’Espanya10 i d’uns 14.000 per al de Portugal. La taxa de dependència seria encara superior si els fluxos migratoris fossin nuls i, el 2033, assoliria el 44,6% a Espanya i el 49% a Portugal. Així, és important emfatitzar que els fluxos migratoris retarden la velocitat del procés d’envelliment (en especial si són fluxos significatius com els projectats per a Espanya), però no contraresten completament l’envelliment poblacional. Per mantenir la taxa de dependència actual el 2033, caldrien unes entrades netes d’immigrants en edat laboral, en el període 2018-2035, superiors als 11,4 milions a Espanya (750.000 anualment) i de 2,6 milions a Portugal (175.000 anualment), unes xifres extraordinàriament elevades.

Per analitzar l’impacte econòmic del canvi de l’estructura poblacional en els 15 propers anys, utilitzem un model senzill de comptabilitat del creixement a llarg termini per establir diversos escenaris que tenen en compte la variació de la força laboral amb i sense immigració, així com els canvis previstos en el comportament al mercat laboral.11 En el període comprès entre el 2000 i el 2016, l’augment de la força laboral va contribuir positivament en 0,5 p. p. al creixement mitjà anual d’Espanya (l’1,7% anual) i negativament en –0,3 p. p. al de Portugal (el 0,5% anual). En un escenari en què no augmenti la taxa d’ocupació i no hi hagi fluxos migratoris, la variació de la força laboral a Espanya passaria de contribuir al creixement del PIB en +0,5 p. p. a reduir-lo en 0,4 p. p. entre el 2018 i el 2033. En canvi, en un escenari més plausible, en què entren els fluxos migratoris previstos i els canvis de comportament de cada generació augmenten la taxa d’ocupació, la variació de la força laboral tindria una contribució positiva de +0,4 p. p., una magnitud relativament limitada i molt similar a l’experimentada en els últims anys. En el cas de Portugal, la contribució continuaria sent negativa, tant pel major envelliment de la població nativa com pel saldo migratori, que es preveu menys favorable.

Pel que fa al PIB per capita, en el període 2000-2016, a Espanya,12 l’augment de la força laboral va ser superior al de la població total i, d’aquesta forma, va contribuir en 0,3 p. p. al creixement mitjà de l’1,1% anual en el PIB per capita. Entre el 2018 i el 2033, en un escenari en què no augmenti la taxa d’ocupació i no hi hagi fluxos migratoris, la força laboral disminuiria més que la població i reduiria el PIB per capita en 0,2 p. p. En canvi, en l’escenari amb els fluxos migratoris i amb els augments de la taxa d’ocupació previstos, la contribució seria positiva, tot i que petita (0,1 p. p.), i lleugerament inferior a l’observada en els últims anys.

En definitiva, aquests escenaris mostren que el major pes de les franges d’edats avançades podria incidir de forma negativa sobre el creixement econòmic agregat en un horitzó de 10-15 anys, però també que, adoptant les mesures adequades, aquest efecte podria ser més mitigat. Això explica la importància que es produeixin canvis de comportament de la societat, com una mentalitat més procliu a treure partit de les grans oportunitats que brinda una major longevitat. En aquest sentit, el rol de les institucions públiques i privades sembla fonamental: les primeres poden impulsar polítiques que, per exemple, flexibilitzin l’edat de jubilació i les segones han de treure el màxim profit del talent dels empleats més grans i experimentats.

Josep Mestres

CaixaBank Research

1. Vegeu https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(18)31694-5/fulltext.

2. Vegeu Cutler, D. M. et al. (1990), «An Aging Society: Opportunity or Challenge?», Brookings Papers on Economic Activity, núm. 1.

3. Vegeu Bloom, D., Canning, D. i Fink, G. (2011), «Implications of Population Aging for Economic Growth», NBER Working Paper, núm. 16705.

4. Al següent article del present Dossier, «El cicle demogràfic de l’estalvi i els tipus d’interès», s’analitzen amb detall els efectes de l’envelliment sobre l’oferta d’estalvi global.

5. Això no implica que la productivitat de l’economia no pugui augmentar a causa d’altres factors, com els canvis tecnològics, que aconsegueixin contrarestar, si més no en part, els efectes de l’envelliment.

6. Vegeu Aksoy, Y. et al. (2018), «Demographic Structure and Macroeconomic Trends», American Economic Journal: Macroeconomics.

7. OCDE (2018), «The Long View: Scenarios for the World Economy to 2060», OECD Economic Policy Papers, núm. 22.

8. Vegeu Maestas, N., Mullen, K. i Powell, D. (2016), «The Effect of Population Aging on Economic Growth, the Labor Force and Productivity», RAND Working Paper, núm. 1.063.

9. OCDE (2018), «Can we anticipate future migration flows?», Migration Policy Debates, núm. 16.

10. En les projeccions demogràfiques per al 2018-2068, l’INE d’Espanya ha modificat la metodologia per projectar els fluxos migratoris i ha deixat d’assumir fluxos constants en el període per projectar tant la tendència recent (2018-2022) com la dinàmica cap a un objectiu d’immigració el 2033.

11. Utilitzem els canvis previstos en el «2018 Ageing Report», que projecten que la taxa d’ocupació de la població en edat laboral augmentarà del 61,3% actual fins al 67,4% el 2033 a Espanya i del 66,5% al 70,0% a Portugal. Aquests augments serien resultat tant dels increments previstos en la taxa de participació, en particular a la franja d’edat de 55 a 64 anys, com dels retards en l’edat de jubilació en més de dos anys.

12. A Portugal, en el període 2000-2016, la força laboral va contribuir negativament al PIB per capita en –0,1 p.p. del creixement mitjà del PIB per capita del 0,7% anual. Entre el 2018 i el 2033, en un escenari en què no augmenti la taxa d’ocupació i no hi hagi fluxos migratoris, es reduiria el PIB per capita en –0,3 p. p. En l’escenari amb els fluxos migratoris i amb els augments de la taxa d’ocupació previstos, la contribució seria negativa, de –0,1 p. p., similar a la del període precedent.