Prenent el pols a la competitivitat de l’economia espanyola: part I
La competitivitat és un factor clau de la prosperitat econòmica d’un país. Els avatars propis del cicle econòmic poden influir més o menys en el creixement econòmic, però, a llarg termini, l’element fonamental que determina la capacitat d’una economia de generar riquesa i prosperitat en un entorn globalitzat és la competitivitat.
- En aquest article s’analitza el comportament dels indicadors de productivitat de l’economia espanyola, comparant-lo amb el d’altres economies desenvolupades, per prendre el pols a la seva competitivitat.
- Malgrat que la productivitat espanyola s’ha recuperat del deteriorament sostingut que va patir durant la primera dècada dels 2000, continua sent inferior a la dels principals socis europeus en termes de producte per hora treballada (amb l’excepció de Portugal).
- La menor productivitat de l’economia espanyola no és deguda a la composició sectorial de l’economia en relació amb altres països, sinó al fet que els sectors de la seva economia són menys productius.
La competitivitat és un factor clau de la prosperitat econòmica d’un país. Els avatars propis del cicle econòmic poden influir més o menys en el creixement econòmic, però, a llarg termini, l’element fonamental que determina la capacitat d’una economia de generar riquesa i prosperitat en un entorn globalitzat és la competitivitat. Amb aquest article iniciem una sèrie que analitzarà l’evolució de la competitivitat de l’economia espanyola, la qual, com veurem, va patir un deteriorament sostingut en la primera dècada del mil·lenni i, malgrat que, de llavors ençà, ha recuperat una part del terreny perdut, encara té camí per recórrer.
La competitivitat d’un país mostra «el grau en què (el país) pot produir béns i serveis amb exposició a la competència dels mercats internacionals mentre manté i expandeix els ingressos reals dels seus individus a llarg termini».1 Els seus determinants són, doncs, un conjunt d’institucions, de polítiques i de factors que estan interrelacionats i que inclouen elements com el capital humà del país, el grau d’innovació incorporat en els productes i en els serveis que generen les seves empreses, l’eficiència dels processos productius i organitzatius d’aquestes empreses, i molts altres factors. Així, queda clar que una avaluació de tots els seus determinants és un projecte de gran envergadura.2
- 1. Vegeu OCDE (1992), «Technology and the Economy: the Key Relationships», París.
- 2. El Global Competitiveness Report del WEF documenta gairebé un centenar de determinants de competitivitat que utilitza per elaborar un ranking de països. No obstant això, no permet establir com aquests determinants s’utilitzen i es combinen per incrementar-la. Per a més detalls, vegeu http://reports.weforum.org/global-competitiveness-report-2018/.
No obstant això, a més de fer-ho mitjançant l’avaluació d’aquests factors determinants, també és possible mesurar la competitivitat a partir dels resultats que se’n deriven. En aquest sentit, dues tipologies d’indicadors ajuden a mesurar la competitivitat d’un país:
- els indicadors de productivitat, i
- els indicadors relacionats amb el funcionament del sector exterior.
Una major competitivitat hauria d’estar relacionada amb una major eficiència productiva en relació amb la dels altres països i, per tant, amb una major productivitat relativa. Així mateix, cal esperar que un país competitiu sigui un país que aconsegueixi guanyar quotes de mercat en relació amb els seus competidors.3
En aquest article, ens centrarem en l’anàlisi del comportament dels indicadors de productivitat de l’economia espanyola i compararem la seva evolució amb la d’altres economies desenvolupades. Deixem per als propers articles l’anàlisi dels indicadors relacionats amb el sector exterior.
- 3. Un país pot guanyar quota de mercat al mercat internacional sense haver guanyat en productivitat relativa en introduir productes/serveis nous en aquests mercats.
La productivitat mesura el grau d’eficiència en l’ús de les entrades en un procés productiu. Així, un augment de la productivitat denota que es necessita una menor quantitat d’entrades per produir la mateixa unitat de producte o de servei.
Els dos principals indicadors per mesurar la productivitat són:
- La productivitat total dels factors (PTF), o la part de l’increment del producte que no s’explica per l’acumulació de factors de producció (com el capital o l’ocupació). El problema d’aquest indicador és que és difícil de mesurar.
- La productivitat aparent del treball, o el producte per hora treballada. Aquesta mesura està influenciada per altres factors, com el capital per treballador o el capital humà, però té l’avantatge que es disposa de dades més fiables per mesurar-la i permet realitzar comparacions entre països.
L’evolució de la productivitat espanyola en relació amb la d’altres economies desenvolupades segons la PTF es pot observar al primer gràfic. Entre el 1990 i el 2007, la PTF va créixer a Espanya per sota de la de les principals economies desenvolupades del món. En canvi, des de l’inici de la recuperació econòmica després de la crisi financera, la PTF espanyola ha aconseguit créixer per damunt de la dels seus principals competidors.
Aquest indicador, però, no permet valorar les diferències en termes absoluts del grau de productivitat entre països de forma directa, una comparació que sí que es pot establir si es calcula la productivitat aparent del treball a Espanya en relació amb la d’aquests mateixos països. Al segon gràfic, es mostra el diferencial, en percentatge, del producte per hora treballada, ajustada per la paritat de poder adquisitiu, entre aquests països i Espanya.4
- 4. A tall d’exemple, la primera barra grisa del gràfic corresponent a Alemanya denota que el producte per hora treballada en aquest país entre el 1990 i el 1999 era al voltant del 15% superior al d’Espanya.
Del gràfic es deriven dues conclusions principals:
- Primer, tal com ho reflecteix el gràfic anterior, que la productivitat espanyola es va deteriorar en relació amb la resta de països entre la dècada de 1990 i la primera dècada dels 2000.
- Segon, que la millora de la productivitat des de la recuperació econòmica ha permès escurçar les diferències (excepte amb els EUA), però encara queda molt camí per recórrer: en termes absoluts, Espanya continua sent menys productiva, pel que fa al producte per hora treballada, que la resta de països (llevat de Portugal).
Què explica les diferències de la productivitat amb aquests països? Per indagar sobre aquesta qüestió, analitzem quina part de la contribució al diferencial de la productivitat aparent del treball és deguda al marge intensiu i quina part a aquest efecte composició. Per marge intensiu, ens referim a la part del diferencial que s’explica per diferències en la productivitat d’un mateix sector de l’economia entre Espanya i un altre país. Per calcular aquest efecte, comparem la productivitat aparent del treball en cada sector de l’economia entre dos països, però mantenint constant entre els dos el pes relatiu del sector. D’altra banda, l’efecte composició mesura la part del diferencial explicat pel fet que, a cada país, els sectors tenen pesos diferents en el total de la economia. Per tant, un país pot ser més productiu no perquè els seus sectors siguin més productius que els d’altres països, sinó perquè els sectors més productius tenen més pes.
El principal factor que explica el diferencial de productivitat entre Espanya i la resta de països és el marge intensiu: és a dir, la menor productivitat d’Espanya és un fenomen generalitzat en els diferents sectors de l’economia. És el que es pot observar al tercer gràfic, en què es normalitzen les diferències de productivitat entre Espanya i els altres països a 100 i s’hi representen les contribucions a aquesta bretxa, on queda palès que més del 80% de la bretxa és deguda al marge intensiu.5
- 5. A tall d’exemple, per al cas d’Alemanya, veiem que al voltant del 80% del diferencial de productivitat és degut al marge intensiu i que només el 20% s’explica per l’efecte composició.
D’aquesta manera, el problema de la productivitat a Espanya és de caràcter generalitzat, i no un problema d’un sector en particular. Com es mostra al quart gràfic, la bretxa de productivitat de cada sector productiu espanyol en comparació amb el mateix sector a França és significativa.6 En tots els sectors, la productivitat d’Espanya és inferior a la del país gal, i aquesta diferència és particularment intensa en sectors tan dispars com les activitats professionals i científiques, el comerç, la indústria manufacturera i l’Administració pública.
- 6. Les dades utilitzades per analitzar el diferencial per sectors provenen de l’EU KLEMS, mentre que, amb anterioritat, es va analitzar l’evolució temporal amb dades provinents de l’OCDE, i corresponen a períodes temporals diferents, motiu pel qual les magnituds no coincideixen exactament.
Aquesta menor productivitat està determinada per multitud de causes, però és interessant analitzar com es relaciona amb el teixit empresarial del país. El diferencial de productivitat és molt superior per a les empreses espanyoles petites i mitjanes que per a les empreses més grans, com ho recull el cinquè gràfic. En cada sector, les empreses més grans són, en termes de productivitat, més semblants a les homòlogues franceses, la qual cosa apunta al fet que una dimensió empresarial més gran permet una major eficiència en l’ús d’entrades en el procés productiu.7
- 7. Per a més detalls sobre la interacció entre productivitat i dimensió empresarial, vegeu Guillamón, C., Moral-Benito, E. i Puente, S. (2017), «High growth firms in employment and productivity: dynamic interactions and the role of financial constraints?», Working Papers, 1.718, Banc d’Espanya.
