Malestar social a França: impacte econòmic a curt termini

Les protestes dels armilles grogues a França van esclatar al novembre en resposta a una pujada dels impostos sobre el combustible per reduir les emissions de diòxid de carboni. Estimem que, de mitjana, aquests impostos haurien reduït la renda disponible dels conductors de vehicles dièsel en 17 euros al mes el 2019 i en 9 euros al mes en el cas dels conductors de vehicles de benzina (amb un perjudici més gran a les zones rurals, on s’usa el cotxe de manera recurrent). A més a més, si els impostos, tal com estava previst, haguessin continuat augmentant fins al 2022, la qual cosa ara és incerta, la reducció mensual acumulada de la renda en relació amb el 2018 hauria estat de 68 i de 36 euros al mes, respectivament.

Aquestes protestes van escalar ràpidament fins a convertir-se en un fenomen nacional. Tal com veiem al primer gràfic, que utilitza la base de dades GDELT amb informació diària de les protestes a França a partir de les notícies de diversos mitjans de comunicació, les protestes van assolir el punt culminant al desembre amb el nivell més alt de mobilització social dels 10 últims anys (superior a les mobilitzacions després dels atemptats de Charlie Hebdo al gener del 2015 o a les protestes contra la reforma de pensions de Sarkozy a la tardor del 2010), tot i que, al gener i al febrer, van perdre força de forma notable.

Si ens centrem en les conseqüències econòmiques d’a­­questes mobilitzacions, les nostres estimacions suggereixen que els repunts transitoris de la incertesa política francesa tenen un impacte relativament contingut i poc persistent sobre l’activitat econòmica de la zona de l’euro:1 com ho mostra el segon gràfic, els repunts de la incertesa política en magnituds similars a les del final del 2018 te­­nen un impacte modest i transitori sobre el PIB de la zona de l’euro.

Per tant, sembla que l’impacte econòmic a curt termini de la incertesa és relativament modest, tot i que, com ho sostenen altres analistes,2 les protestes dels armilles grogues podrien haver llastat l’activitat per mecanismes diferents als de la incertesa, com el perjudici directe que van tenir les protestes sobre l’activitat econòmica en el 4T. Podem tancar el tema? No, perquè, tal com veurem, les derivades a mitjà termini poden ser més significatives.

Soroll polític i agenda reformista a França: tocada, però no enfonsada

Un dels temes clau de cara als propers anys és fins a quin punt aquests tipus de protestes poden condicionar les agendes reformistes que es podrien impulsar a les economies avançades. En aquest sentit, França, després de les importants protestes dels armilles grogues i de la reacció posterior dels governants, és un cas d’estudi particularment interessant, en especial si tenim en compte que el 60% de l’opinió pública veu amb simpatia aquest moviment.

Els armilles grogues són un moviment heterogeni i amb ideologies molt diverses. Els uneix que, en gran part, es tracta de treballadors de classe mitjana-baixa de zones rurals i suburbanes que es veuen especialment afectats per la pujada dels impostos als carburants (ja que fan un ús intensiu del vehicle per desplaçar-se). És precisament aquesta heterogeneïtat la que dificulta que puguin passar de la mobilització als carrers a presentar una candidatura política. No obstant això, aquest perfil dels armilles grogues pot tenir ressò en altres països d’Europa, ja que, en aquests països, hi ha un sector de la població amb característiques similars. Lògicament, les conclusions que extraguem ens poden donar pistes sobre el futur dels programes de reformes que s’impulsin en altres països europeus amb els segments descontents de la població.

A França, l’Administració de Macron ha pres nota de les protestes i ha actuat en tres fronts de forma simultània: concessions en matèria social per aplacar les protestes (pujada del salari mínim del 6,7%, marxa enrere en l’alça de l’impost sobre els carburants, deixar de gravar les hores extres i reducció d’impostos als pensionistes que perceben menys de 2.000 euros mensuals), llançament d’un gran debat participatiu en el 1T 2019 per recollir l’opinió dels ciutadans sobre quatre temes molt amplis (fiscalitat i despesa pública, organització de l’Estat i serveis públics, transició ecològica, i democràcia i ciutadania), i missatges de fermesa anunciant que les grans reformes pendents s’abordaran en la segona meitat del mandat (coûte que coûte). Segons el president Macron, es tracta de «canviar de mètode» i no de «canviar de rumb». Però quines reformes queden pendents? Realment s’abordaran? Anem a pams. Les grans reformes pendents per a aquesta segona part del mandat són la segona part de la reforma laboral, la reforma de les Administracions públiques, la reforma de les pensions i diferents qüestions fiscals.

Començant per la reforma laboral, l’actual ministra de Treball, Muriel Pénicaud, ha afirmat que continua endavant, quelcom que és poc sorprenent si tenim en compte que les reivindicacions dels armilles grogues no han inclòs crítiques a les reformes laborals de Macron. Es tracta d’una reforma que, perseguint la dinamització del mercat laboral francès, es debat entre els agents socials i contempla vincular el subsidi d’atur a la cerca de feina, l’extensió del subsidi a col·lectius com els treballadors per compte propi i els emprenedors, i mesures dissuasives per desincentivar l’ús dels contractes temporals (el punt més polèmic, ja que es valora la introducció de penalitzacions a les empreses en determinades circumstàncies). Tot plegat acompanyat d’una reforma de la formació professional i de cursos de reinserció per als aturats joves i de llarga durada.

Pel que fa a la reforma de les Administracions públiques, el Govern n’ha ajornat la discussió al Consell de Ministres fins al segon trimestre de l’any, quan s’hagi tancat el gran debat nacional d’aquests mesos. En altres paraules, en funció de les conclusions a les quals s’arribi sobre quin ha de ser el pes de les Administracions públiques i com han de proveir els serveis, es modularà el contingut de la reforma. Recordem que es tracta d’una reforma ambiciosa, l’objectiu inicial de la qual era reduir en 50.000 funcionaris l’Administració central abans del 2022 i introduir noves formes de remuneració vinculades al mèrit. En l’actualitat, hi ha dubtes que s’acabi impulsant aquesta reforma en els termes en què estava concebuda originalment per no generar noves mobilitzacions a gran escala que augmentin el desgast governamental.

Quant a la reforma de les pensions, pivota sobre un sistema per punts, que s’acumularan en un compte únic i que es traduiran en una pensió mensual, tenint en compte criteris com el nombre d’anys cotitzats i l’esperança de vida mitjana a França en aquest moment. Es tracta d’una reforma que ja ha estat ajornada en diverses ocasions, i el més probable és que, en la conjuntura actual, no s’aprovi fins a l’últim tram del mandat (a més a més, no entraria en vigor fins al 2025 i no canviaria l’edat de jubilació).

Finalment, pel que fa a les qüestions fiscals pendents, el més probable és que vegem un cert relaxament dels objectius fins al final del mandat. De fet, les concessions del Govern francès faran molt difícil que els objectius de consolidació fiscal anunciats al començament del mandat es puguin complir. Segons l’institut d’anàlisi iFRAP, els ac­­tuals plans pressupostaris del Govern, que contemplen abaixar la despesa pública del 56% del PIB de l’inici del mandat fins al 52% el 2022, es basen en una previsió massa optimista del creixement real del PIB (l’1,7% anual entre el 2019 i el 2022, superiors a les nostres i a les de la majoria d’analistes) i, per corregir-lo, seria necessari una retallada addicional de la despesa, com a mínim, de 30.000 milions d’euros.3 Retallada difícilment assolible, segons sembla que es desprèn de la modulació de la política econòmica anunciada després de les protestes dels armilles grogues.

Quin és el balanç de les reformes en aquests moments? Segons l’iFRAP, en l’actualitat, Macron compleix el 33% de les promeses electorals de forma clara, el 40% fins a un cert punt i no en compleix el 27%.

En definitiva, l’agenda reformista de Macron mostra resiliència, en especial pel que fa al mercat laboral. Això és especialment urgent en un país en què les rigideses del mercat laboral impliquen que la taxa d’atur entre els treballadors de baixa qualificació sigui del 18% i en què entre 300.000 i 400.000 vacants no es cobreixin a causa de l’escassetat de candidats amb la preparació necessà­­ria. Així i tot, a causa de la forta contestació social, és molt possible que s’avanci amb un ritme més pausat i que el Govern hagi de fer més concessions de caràcter social per aconseguir que els guanys de les seves polítiques es­­tiguin més repartits que fins ara: les estimacions suggereixen que el pressupost del 2019 no implica un augment de la renda disponible per al 10% de la població amb menys ingressos i, en canvi, augmenta el 2,4% la renda disponible de l’1% més ric (molt més que l’1,0%, de mitjana, per a la població en els percentils de 10 a 80). A més a més, l’Executiu ha pausat algunes mesures i subordinarà algunes de les principals línies d’actuació, durant la segona meitat del mandat, al debat obert a la ciutadania. Què succeirà? Una cosa és clara: a França, el soroll polític ha mostrat que és capaç de condicionar de forma gens menyspreable l’abast de l’agenda reformista que es volia implementar.

Javier Garcia-Arenas i Javier Ibáñez de Aldecoa Fuster

1. Estimem un vector autoregressiu utilitzant dades trimestrals des del gener del 2001 del PIB real i de l’índex d’incertesa política de França i de la zona de l’euro.

2. Vegeu Pouget, J., Tallet, F., Bour, R. i Rousset, C. (2018), «Du pouvoir d’achat, dans un contexte de ralentissement européen», Insee. Nota de conjuntura del mes de desembre.

3. Vegeu Verdier-Molinié, A. (2018), «Dépenses publiques: ce gouvernement ne fait pas plus d’efforts que sous Hollande», Fondation iFRAP.