Fer una anàlisi precisa del pols de l’economia xinesa no és una tasca fàcil. I, malgrat tot, ara és més necessari que mai: aquesta economia ha adquirit una gran dimensió a nivell global (representa ja el 18,8% del PIB mundial en termes de paritat del poder adquisitiu, enfront del 15,1% dels EUA), cada vegada està més interconnectada amb la resta de les grans economies i es troba immersa en un procés de transformació econòmica cap a un nou model productiu basat en els serveis i en el consum. En aquest article, presentem un índex d’activitat amb el propòsit de valorar millor l’evolució de l’economia xinesa i dilucidar fins a quin punt les dades oficials de creixement en reflecteixen el ritme d’activitat. Aquest exercici no és intranscendent: com veurem, els resultats obtinguts ens permetran emetre un diagnòstic més precís sobre la veritable capacitat i sobre les limitacions de l’economia xinesa per dur a terme el canvi de model econòmic de forma tranquil·la i reeixida.

Per començar, cal destacar que els problemes que han d’afrontar els economistes de l’Institut d’Estadística de la Xina (NBS) per mesurar i agregar amb encert les dades eco­­nòmiques quan construeixen les dades del PIB són con­­siderables. Un exemple d’aquesta dificultat és l’in­­cen­­tiu perquè els funcionaris xinesos a nivell provincial falsegin les dades que aporten, ja que són avaluats en funció de les dades de creixement. Això no és anecdòtic: la regió de Mongòlia Interior, al començament d’enguany, i la província de Liaoning, el 2017, han reconegut haver exagerat les dades d’aquests últims anys. L’NBS xinès té en compte aquestes dificultats tècniques a l’hora d’agregar les dades, però, malgrat tot, les estadístiques oficials s’han vist em­­bo­­licades en la controvèrsia a causa de la gran suavitat de la sèrie de creixement des del 2012.

Per valorar millor l’evolució del ritme d’activitat de l’e­­co­­nomia xinesa, hem construït un índex agregat d’activitat que té en compte els principals indicadors de quatre sectors clau de l’economia (vendes de cotxes, producció elèctrica, nous habitatges i tràfic de mercaderies transportades en trens), la producció industrial i les vendes al detall. El resultat no deixa de ser sorprenent: fins al 2010, el creixement de l’índex d’activitat seguia una tendència molt semblant al creixement oficial del PIB i la correlació era molt estreta. No obstant això, des del 2011, s’ha produït una gran desconnexió entre les dues variables: mentre que les dades oficials mostren una desacceleració suau i sostinguda de l’economia, l’índex d’activitat és més volàtil i mostra tres caigudes importants el 2012, el 2014 i el 2015, l’última de les quals coincideix amb les turbulències borsàries en aquell període. A més a més, llevat de dos trimestres, el creixement de l’índex s’ha situat de forma sistemàtica des del 2011 per sota de la dada oficial i la mitjana del seu creixement interanual per trimestre ha estat del 4,9% des del 2012 (el 7,4% en el cas del PIB oficial).

Aquest exercici mostra que, en els últims anys, l’índex d’ac­­­­­­tivitat i el PIB han seguit camins diferents. Però per què observem aquest patró? Una possibilitat és que els ajustos tècnics realitzats en les dades oficials hagin amagat un patró de desacceleració més intens. No obstant això, hi ha una altra possibilitat: amb el canvi de model cap a una economia basada en els serveis i en el consum, es podria haver produït un canvi estructural en l’economia que el nostre índex d’activitat no ha estat capaç de captar. Sigui com sigui, és tranquil·litzador observar que el nostre índex segueix una trajectòria similar a la d’índexs d’insti­­tu­­cions com Goldman Sachs o Capital Economics, els quals utilitzen altres metodologies i variables per construir els índexs d’activitat.

La trajectòria de l’índex, per tant, suggereix que no és descartable que la realitat econòmica xinesa sigui menys pròspera del que indiquen les dades oficials. De fet, la mitjana del creixement interanual de l’índex en els tres primers trimestres del 2017 ha estat del 5,3%, en comparació amb el 6,9% del PIB. A més a més, el creixement interanual del PIB en el 3T 2017 va ser del 6,8%,1 mentre que el de l’índex va ser 1 p. p. inferior.

Com s’ha apuntat, l’evolució de l’índex és especialment in­­teressant si es té en compte que, de cara als propers anys, una de les grans incògnites és si el canvi de model productiu es podrà dur a terme de forma suau, sense provocar una desacceleració brusca. No sembla que els resultats que obtenim siguin del tot encoratjadors. A més a més, és preocupant que el desacoblament entre l’índex d’activitat i el PIB oficial s’hagi produït en un context en què els estímuls fiscals i monetaris s’han utilitzat de forma intensa per esperonar el creixement, la qual cosa, d’altra banda, ha generat alguns desequilibris macroeconòmics, com l’aug­­ment del deute corporatiu. Una transició ordenada i suau pot ser més complicada del que es podia preveure. És més: si el PIB ha crescut menys del que indiquen les xifres oficials, el deute corporatiu xinès en relació amb el PIB po­­dria ser més elevat del que es pensa.

En aquest context, l’agenda econòmica que pretén aplicar Xi Jinping en el seu segon mandat encara guanya més rellevància. Serà capaç de continuar impulsant el canvi de model productiu sense que la desacceleració del creixement sigui més intensa? Atès que el recorregut que tenen la política fiscal i la monetària és limitat, la clau rau en les reformes estructurals previstes. En aquest sentit, la nova tònica ja ha quedat palesa en la segona meitat del 2017, quan s’han començat a aplicar menys estímuls econòmics i, per exemple, l’impuls de la inversió pública ha disminuït: el 2017 és l’any de l’últim lustre en què la inversió del Govern central ha crescut menys i la inversió de les empreses públiques ha caigut en relació amb el 2016. Així mateix, les indústries del nord de la Xina i de Pequín s’han vist subjectes a una intensa campanya anticontaminació que n’ha restringit la producció i que s’espera que tingui continuïtat.

El major èmfasi dels governants xinesos per assolir una economia més equilibrada i sostenible es va confirmar a la Conferència Central del Treball Econòmic del 2017, que cada any reuneix, al desembre, els membres del Comitè Central del Partit Comunista i el Govern xinès i que marca les principals directrius de la política econòmica xinesa per a l’any següent. En aquesta ocasió, es va insistir menys en el creixement i es van definir tres pilars claus per a l’agenda reformista del 2018. El primer és avançar per la senda del despalanquejament, tant al sector financer com al corporatiu, mitjançant una major supervisió bancària que asseguri una gestió prudent de l’activitat creditícia. Així mateix, també s’apunta la necessitat de dur a terme una reforma del Govern corporatiu de les empreses públiques (es calcula que posseeixen gairebé dues terceres parts del deute corporatiu). Els altres dos pilars són reduir la pobresa al món rural i disminuir els nivells de contaminació.

A aquests objectius cal afegir un quart pilar: el ja esmentat canvi de model econòmic cap a una economia basada en el consum i en els serveis. La transició continua avançant de forma gradual, malgrat que falta encara camí per recórrer i, en els dos últims anys, s’ha produït un cert estancament. En particular, pel costat de l’oferta, el pes del sector terciari és del 52% del PIB, encara per sota dels països de renda mitjana-alta (el 59%) i de l’OCDE (el 74%). Pel costat de la demanda, la inversió continua ostentant un gran protagonisme, que sembla excessiu (el 42% del PIB, enfront del 31% als països de renda mitjana-alta i del 21% a l’OCDE), mentre que el consum de les llars representa encara el 39% del PIB (el 50% als països de renda mitjana-alta i el 60% a l’OCDE).

En definitiva, la gran incògnita per als propers anys és si el gegant asiàtic podrà completar el canvi de model i reduir els desequilibris macroeconòmics sense que l’economia se’n ressenti en excés. L’interrogant no és menor: el desacoblament entre les dades oficials i unes dades d’activitat menys pròsperes en un context amb generosos estímuls econòmics suggereix que la capacitat de l’economia xinesa per navegar per aigües tranquil·les en els propers anys és potser més limitada del que podíem imaginar.