Després d’uns anys una mica fluixos per als seus estàndards, els emergents han tornat a accelerar el ritme de creixement. Aquest procés es va iniciar de forma tímida el 2016, es va fer plenament visible el 2017 i s’espera que, en els propers anys, es consolidi amb un ritme d’avanç proper al 5%. Però, més enllà de la xifra de creixement, quin tipus de cicle expansiu s’espera que experimentin aquestes economies? Per abordar la qüestió, es compararà el repunt de creixement que es viu actualment, que preveiem que s’allargarà fins al 2020, amb dos de precedents, l’expansió del 1983 al 1988 i la del 2001 al 2007. I ja anticipem que, com s’acostuma a dir en les casaments, en aquest cicle es durà quelcom nou, quelcom vell i quelcom prestat.

Comencem per les coses que canvien en aquest cicle, aquest quelcom nou del joc de paraules. D’entrada, en termes d’intensitat, que podem aproximar pel creixement mitjà de tot el període expansiu considerat, l’episodi que es viu actualment és clarament menys dinàmic que el de la primera dècada dels 2000, però una mica més que el de l’expansió dels anys vuitanta. La visió canvia si considerem un segon mesurament de la força de la recuperació, l’acceleració del creixement. Així, si, entre el 2015 i el 2020, s’espera que el creixement s’acceleri en 0,8 p. p., entre el 1983 i el 1988, ho va fer en 2,8 punts i, en la primera dè­­cada dels 2000, l’increment va ser gairebé de 5 punts. En definitiva, l’expansió actual és una mica menys «emergent», amb nivells de creixement alts, però que no s’en­­fi­­len fins a cims excessius.

Un segon element nou es posa de manifest quan es contempla l’aportació respectiva dels dos grans tipus d’emergents, els exportadors de primeres matèries i la resta. Així, malgrat que es produeix una recuperació del grup d’exportadors, en termes d’intensitat del creixement assolit, aquests països queden lluny de la resta d’emer­­gents, una situació atípica quan es compara amb les expansions prèvies. Al costat d’aquest canvi, el tercer element nou és l’elevat grau de sincronització del creixement emergent en relació amb el cicle global. Així, si es calcula la desviació del creixement entre els països emergents i el creixement mundial (vegeu el detall del càlcul al gràfic adjunt), es constata que el nivell de sincronització del cicle actual és el més elevat des del 1980.

Si aquest canvi de naturalesa i de sincronització és quelcom nou, quin és el quelcom vell que hem esmentat? Un aspecte que es manté en totes les expansions emergents és que continuen sent, des de la perspectiva dels països avançats, molt dinàmiques, la qual cosa es tradueix en diferencials de creixement entre emergents i desenvolupats àmpliament favorables als primers.

Una segona realitat que es reitera és que els successius cicles emergents reflecteixen un canvi estructural important: la plena consolidació d’Àsia com la regió més dinàmica de l’òrbita emergent. Si, en l’expansió dels anys vuitanta, l’Amèrica Llatina i Àsia hi contribuïen de manera similar, entre el 2001 i el 2007, Àsia ja doblava l’aportació al creixement de l’Amèrica Llatina (i recordem que van ser anys molt bons per al continent americà). Finalment, en el cicle actual, en què s’espera que l’Amèrica Llatina creixi, només, de forma moderada, la contribució asiàtica quadruplicarà la llatinoamericana. Pel que fa a la resta de re­­gions, Àfrica es manté, en termes de contribucions al creixement emergent, gairebé estable, mentre que, cicle rere cicle, l’Europa emergent i el Pròxim Orient redueixen la seva aportació.

Finalment, i el quelcom prestat esmentat més amunt? Aquí tenim en ment, per descomptat, l’extraordinari re­­la­­xament de les condicions monetàries globals. Es tracta d’un préstec en tota regla, ja que aquestes relaxades condicions financeres han estat àmpliament aprofitades pels emergents per obtenir finançament abundant en condicions molt propícies, com ho testifica el notable augment del deute extern de moltes d’aquestes economies. Malgrat que és cert que les expansions emergents anteriors es van donar després de processos de rebaixa del tipus rector mundial, el dels EUA no és comparable amb la realitat actual. Aquest factor serà, sens dubte, clau per calibrar la solidesa de les perspectives futures del cicle dels emergents i, en conseqüència, serà properament objecte d’atenció en aquest Informe Mensual. No deixin de sintonitzar-nos.