Fa un any, aquest editorial se centrava en els reptes polítics de l’exercici que som a punt de tancar. Posava el focus en Trump, en el brexit i en les eleccions italianes. També expressàvem un desig: que l’editorial d’enguany, sobre les perspectives del 2019, no hagués de tornar a posar el focus sobre els populismes. Desafortunadament, hem de tornar a fer-ho: la guerra comercial entre els EUA i la Xina, el brexit i la política italiana continuen sent els tres grans elements d’incertesa i de risc.
Les tensions entre els EUA i la Xina han acabat afectant l’economia mundial en els últims mesos. La imposició d’aranzels a les importacions xineses per part dels EUA, i la resposta de la Xina, augmentant també els aranzels sobre les importacions nord-americanes, ha estat com llançar sorra als engranatges que constitueixen les cadenes de subministrament global. A més a més, malgrat la treva que s’ha pactat en les reunions del G-20 de Buenos Aires, no es pot descartar que les tensions vagin a més. Els EUA se senten ben preparats per a la guerra (comercial), amb una economia basada en un gran estímul fiscal que impulsa la demanda interna, i això reforça la credibilitat de les amenaces del seu president (d’altra banda, força imprevisible). De tota manera, preveiem que s’acabarà arribant a un acord, perquè sembla que hi ha marge per assolir-lo i perquè a totes les parts els interessa no allargar gaire la incertesa. En cas contrari, Trump podria acabar sentint la pressió de la borsa nord-americana.
Pel que fa al brexit, ens enfrontem a una exigent carrera d’obstacles. Aquest mateix mes, el Parlament de Westminster decidirà si aprova o rebutja l’acord assolit entre Theresa May i la UE. Un rebuig augmentaria de forma considerable el risc d’una sortida abrupta i desordenada del Regne Unit el proper 29 de març, la qual cosa tindria greus repercussions sobre l’activitat econòmica d’aquest país i sacsejaria la lliura britànica. Si s’aconsegueix una sortida pactada, encara quedarà pendent la negociació sobre el futur marc de relacions entre el Regne Unit i la UE, però sembla que el període transitori contemplat actualment, fins al final del 2020 i que es podria allargar fins al final del 2022, atorga prou marge per negociar amb calma un acord que serà summament complex. Ens preocupa més el risc a curt termini que l’efecte de la incertesa que envolta la negociació sobre el futur marc de relacions.
Finalment, Itàlia, un factor amb la capacitat de desestabilitzar la zona de l’euro. Si l’enfrontament entre el Govern italià i la Comissió Europea puja de to, la prima de risc italiana es podria disparar i Itàlia podria perdre l’accés als mercats. Seria una situació d’alta tensió. El BCE intervindria per limitar el contagi a altres països, però difícilment estaria en condicions de donar suport a Itàlia, tret que el Govern sol·licités un rescat. Atesa aquesta tessitura, un escenari probable seria una convocatòria electoral a Itàlia i la formació d’un nou Govern que recuperés la confiança dels mercats, però, en qualsevol cas, contemplaríem uns mesos d’enorme incertesa en què es tornaria a qüestionar la integritat de la zona de l’euro.
En gran part, l’evolució d’aquests tres grans desafiaments marcarà el 2019. El nostre escenari central pressuposa que la sang no arribarà al riu en cap cas, tot i que tampoc pensem en una ràpida resolució de cap de les incerteses. En funció de la seva evolució, el 2019 ens pot sorprendre en negatiu o, per què no, en positiu. Feliç 2019!
Enric Fernández
Economista en cap
30 de novembre de 2018