Més enllà de l’NGEU: inversions a Europa per adaptar-se i per sobreviure als nous temps
Els fons NGEU i els programes nacionals d’inversions a Alemanya i a França són el resultat d’un llarg procés de canvis en els grans blocs econòmics, accelerat per la COVID i per la guerra a Ucraïna. Aquests esforços busquen redefinir i adaptar els models productius a la transició energètica i a la digitalització en un context d’incertesa i de noves dinàmiques geopolítiques.
Els fons NGEU i els programes nacionals d’inversions a Alemanya i a França són el resultat d’un llarg procés de canvis en els grans blocs econòmics, accelerat per la COVID i per la guerra a Ucraïna. Aquests esforços busquen redefinir i adaptar els models productius a la transició energètica i a la digitalització en un context d’incertesa i de noves dinàmiques geopolítiques. Aquestes línies d’actuació són els principals pilars sobre els quals s’articula el pla Draghi, que estableix que, per a assolir-los, és necessari un impuls coordinat entre els Estats membres i un esforç important d’inversió pública, amb l’estratègia industrial i el mercat únic com a grans prioritats. La Comissió Europea «ha recollit el guant» de Draghi i, al gener, ha publicat la Brúixola de la Competitivitat, un calendari per implementar algunes de les principals propostes de Draghi.
L’NGEU, dotat amb més de 800.000 milions d’euros entre el 2021 i el 2026, és el major programa d’estímul de l’economia europea de les últimes dècades. Inicialment, es va enfocar a ajudar les economies més vulnerables i afectades per la COVID, mitjançant el suport als canvis estructurals i als projectes relacionats amb la transició verda i digital, molt en la línia de les recomanacions posteriors de l’informe Draghi.1 Els NGEU van ser impulsats per Alemanya i per França, que, amb una posició econòmica més robusta, es van avançar i van crear els propis plans nacionals d’estímul econòmic després de la pandèmia. Amb posterioritat, una part de les mesures incorporades en els plans nacionals van configurar els respectius futurs plans de recuperació i resiliència (PRR), elaborats en el marc de l’NGEU. Per aquest motiu, aquests fons financen només una part de l’import total dels plans nacionals: menys del 20% en el cas d’Alemanya i el 40% en el de França. Això contrasta amb Itàlia i amb Espanya, on els plans nacionals de reactivació van ser els PRR, que es van dissenyar per ajustar-se al volum de fons NGEU disponibles.2
França va llançar, al setembre del 2020, l’anomenat France Relance, un paquet de mesures valorat en 100.000 milions d’euros (el 3,5% del PIB del 2023) a desenvolupar fins al 2030. El pla es dissenya al voltant de tres eixos, entre els quals s’assignen els fons de manera equitativa. El primer, impulsar la transició energètica; el segon, reforçar la sobirania industrial del país per fer-lo més independent i per millorar-ne la competitivitat, i el tercer, millorar la formació i l’ocupació, posant l’accent en la formació per a joves.
Alemanya, per la seva banda, va anunciar, al juny del 2020, un programa d’estímul de 130.000 milions d’euros (el 3,1% del PIB del 2023), del qual gairebé el 40% es destinava a finançar mesures en l’àmbit de la transformació verda i digital (altres pilars del programa serien les reduccions temporals de l’IVA, les ajudes als municipis i els subsidis a les famílies). Al març del 2021, va crear el German Future Fund, un fons dotat amb 10.000 milions d’euros per als següents 10 anys, dirigit, fonamentalment, a finançar startups en fase de creixement amb necessitats de capital elevades i que pot arribar a mobilitzar fins a 50.000 milions d’euros, segons les estimacions del mateix Ministeri de Finances alemany, gràcies a la participació d’altres agents, tant públics com privats, i a l’ús de diversos instruments financers ja existents.
Sembla que la inversió pública en capital fix està reflectint l’impacte d’aquests plans. Així, a França, el seu creixement mitjà anual entre el 2000 i el 2019 era inferior al 3,0%, mentre que, des del 2020, ha pujat al 4,7%. Més impacte s’observa a Alemanya, on ha passat d’un creixement mitjà del 2,8% en el període 2000-2019 a assolir el 6,0% de mitjana des del 2020.
El pla NGEU busca millorar la cohesió i accelerar la convergència econòmica entre els Estats membres, amb un enfocament centrat en la transició energètica i en la digitalització. Finançat mitjançant emissions de deute conjunt, estableix un precedent important. L’informe Draghi recomana anar més enllà de l’NGEU i proposa un mecanisme similar per finançar una part dels 800.000 milions d’euros a l’any que el pla pretén mobilitzar (gairebé el 5,0% del PIB de la UE) en sectors clau com els semiconductors, la IA, la defensa, l’energia i les telecomunicacions, amb una inversió del 80% privada i del 20% pública. També suggereix més ajudes per reduir els desavantatges en automoció i en tecnologia enfront de la Xina.
La UE va presentar, al començament del 2025, la Brúixola de la Competitivitat per implementar les principals recomanacions de l’informe Draghi3 en els propers cinc anys. El pla s’articula en tres pilars: innovació, descarbonització competitiva i seguretat econòmica. Per aquest motiu, estableix cinc estratègies clau: simplificar la regulació, integrar el mercat únic, impulsar el finançament amb nous productes d’estalvi-inversió, millorar les habilitats laborals i coordinar els instruments europeus. És positiu constatar que alguns dels elements que, en principi, generen més consens entre els països membres (simplificació reguladora i reducció del cost de l’energia) encapçalin el calendari de mesures a implementar, i, de fet, al final de febrer, ja es van anunciar les primeres iniciatives (que ara toca discutir i aprovar al Consell i al Parlament Europeu). No obstant això, aspectes rellevants per reduir la fragmentació del mercat interior s’han endarrerit fins al començament de l’any vinent, i falta detallar com es finançaran aquests esforços.
- 3. A Competitiveness Compass for the EU: https://commission.europa.eu/document/download/10017eb1-4722-4333-add2-e0ed18105a34_en.
Els fons NGEU i els plans nacionals de França i d’Alemanya s’emmarquen en un procés de transformació necessari en el context de canvis globals. Europa busca reforçar la seva autonomia estratègica, diversificant les relacions comercials i promovent polítiques industrials que redueixin la seva dependència d’actors externs.
No obstant això, la nova Administració Trump està accelerant un canvi estructural en la geopolítica global. Europa haurà d’augmentar la despesa en defensa per reduir la dependència dels EUA en seguretat, la qual cosa implicarà més pressió sobre uns comptes públics en ple procés de consolidació fiscal.4 El repte és compatibilitzar aquesta necessitat amb el desenvolupament d’altres àrees clau, com la transició energètica i una nova política industrial, que ja es venien impulsant a través dels NGEU. La Brúixola de la Competitivitat marca un calendari per a aquestes fites, tot i que el context geopolític actual pot provocar un canvi en les prioritats, i alguna de les fites, com la de dissenyar una nova política de defensa a la UE, es pot enfrontar a negociacions molt complexes per assolir un consens.
- 4. Pel que fa aquesta qüestió, s’ha obert un debat al si de la UE per excloure la despesa en defensa del còmput del dèficit fiscal sota les normes del Pacte d’Estabilitat i Creixement. També s’està plantejant la possibilitat de destinar a defensa aquells fons NGEU que finalment no es gastin.