El sector hortofructícola espanyol és un dels més importants del món: ocupa la vuitena posició a nivell global i la primera a la UE, amb gairebé dos milions d’hectàrees destinades a aquests cultius i amb una producció de més de 28 milions de tones, que supera els 15.100 milions d’euros.¹⁷ És la producció més important del sector agroalimentari espanyol i concentra el 50% de la producció vegetal i el 30% de la producció de la branca agrària (dades del 2020).

L’horta es caracteritza per la gran diversitat de cultius que s’estenen per tot el territori, tant a l’aire lliure com en hivernacle, en secà o en regadiu. També destaca el paper que juga el model cooperatiu, molt estès dins aquest sector.¹⁸

Es tracta d’un sector amb una forta orientació exportadora, ja que destina als mercats exteriors al voltant del 50% de la producció, i, en alguns casos, arriba fins i tot a superar el 70%, com les hortalisses d’hivernacle (tomàquet, pebrot i cogombre), l’enciam o la llimona.

Espanya és el primer exportador de fruites i hortalisses de la UE i tercer del món, per darrere de la Xina i dels EUA. En els últims anys, les exportacions han mostrat una evolució molt positiva i han vorejat els 14,7 milions de tones el 2021, molt a la vora del màxim històric del 2019, amb un valor superior als 17.600 milions d’euros. Els principals productes exportats són les hortalisses d’hivernacle, els cítrics (sobretot, taronja), el préssec i la nectarina, i la principal destinació és la UE, que rep més del 90% de les nostres exportacions, sobretot Alemanya i França.

El saldo de la balança comercial és molt positiu: l’any passat, va assolir un superàvit de 12.907 milions d’euros, equivalents a l’1,1% del PIB. Malgrat que aquest saldo gairebé s’ha duplicat en l’última dècada, ha anat perdent pes en el superàvit agroalimentari total, en favor d’altres productes que han tingut una evolució més dinàmica, principalment la carn i, en menor mesura, les begudes.

Dins les fruites i hortalisses, els cítrics se situen entre els productes més rellevants, tant pel volum de producció com per la comercialització. Espanya, amb una superfície de 307.343 hectàrees i una producció d’uns 7 milions de tones anuals,¹⁹ és líder a la UE, amb gairebé el 56% de la producció total, molt per davant d’Itàlia i de Grècia.²⁰ Un esment especial mereix la citricultura ecològica, en clara expansió: en els cinc últims anys, la superfície ha crescut gairebé el 95% i representa ja el 3% de tota la superfície ecològica i el 6,5% de la superfície total destinada als cítrics.²¹

El sector citrícola compta amb 54.418 explotacions (el 5,9% del total), amb una superfície agrícola utilitzada (SAU) de 288.365 hectàrees (l’1,2% del total), la qual cosa representa una dimensió mitjana molt baixa (poc més de 5 hectàrees). De fet, és un dels sectors agraris amb menys superfície mitjana, només per davant de les fruites tropicals,²² un factor que en condiciona la viabilitat, en la mesura que limita les millores en la productivitat, ja que dificulta l’adopció de tecnologia i la modernització. Així mateix, és el sector agrari més envellit, amb una edat mitjana dels titulars de 65,8 anys, i un dels més feminitzats (el 37% dels titulars són dones).

Els cítrics es consumeixen, principalment, en fresc, un cop seleccionats, classificats, rentats i empaquetats,²³ de manera que la seva cadena de valor va des de la producció i la comercialització en origen (central hortofructícola) fins a la  comercialització en destinació (majoristes, central de compra i plataforma de distribució) i la venda final en botiga.²⁴ Un dels problemes als quals s’enfronta la citricultura espanyola és el baix nivell d’integració a nivell productiu i de comercialització, la qual cosa condueix a escasses innovacions organitzatives i en l’estructura de la cadena de valor i a l’acumulació d’ineficiències productives i comercials que en penalitzen la posició competitiva; tot això en un context de forta competència de països tercers i amb un encaix complicat dels acords comercials de la UE, com veurem més endavant.²⁵

Quan la demanda s’ha anat normalitzant, després de superar el més dur de la pandèmia,²⁶ les cotitzacions dels cítrics han mostrat una tendència a la baixa i han reprès el comportament negatiu del període pre-COVID. La campanya actual s’està desenvolupant en un escenari molt complex, per la paralització de l’activitat a causa de la vaga del transport en l’arrencada de l’any; per l’elevat nivell d’existències procedents d’altres països, sobretot de l’Argentina i de Sud-àfrica (accentuat pels retards derivats dels problemes logístics al comerç mundial); per la feblesa de la demanda de la UE, i per l’encariment dels costos (fertilitzants, combustibles), agreujat per la guerra a Ucraïna.²⁷ A tot plegat s’afegeixen la recuperació de la producció nacional, les altes temperatures, que en desincentiven el consum, i altres factors de caràcter més estructural, en especial la major competència de productes substitutius de la taronja, que, tradicionalment, era la fruita per excel·lència en els mesos freds de l’any.²⁸

Espanya és el principal exportador mundial de cítrics, amb gairebé 4 milions de tones a l’any, al voltant de la quarta part de les exportacions mundials. Gairebé el 60% de la nostra producció es destina al mercat exterior, percentatge que s’aproxima al 80% en el cas de l’aranja. Els cítrics ocupen el segon lloc entre les exportacions agroalimentàries del nostre país, només per darrere de la carn de porcí; es venen a gairebé 90 països, tot i que s’observa una concentració elevada de les vendes als nostres socis de la UE, que van absorbir més del 86% del volum venut el 2021 (un pes que, fins i tot, s’ha incrementat en els últims anys, gairebé 2 punts des del 2010), amb Alemanya i França com a destinacions destacades (el 29,5% i el 21,5%, respectivament). Malgrat tot, si ho comparem amb altres exportadors de cítrics, Espanya presenta una elevada diversificació geogràfica en les vendes a l’exterior, amb l’excepció de Sud-àfrica.

L’elevada dependència del mercat europeu (si incloem el Regne Unit, tercera destinació de les exportacions, s’arriba al 94%) pot ser un factor de risc.²⁹ En canvi, un factor positiu és la proximitat al consumidor final, un element que facilita el transport dels productes més delicats (bio, residu zero o sense tractament); a més a més, les normes fitosanitàries són més exigents a Europa, la qual cosa garanteix productes de qualitat, sostenibles i sans.

Les exportacions de cítrics es van reduir el 2021, després de l’extraordinària dada de l’any anterior, condicionada per la pandèmia. El valor de les exportacions es va reduir l’any passat el 3,9%, arran del descens del preu mitjà d’exportació (el –1,2%) i de les vendes en volum (el –2,8%). Això representa una correcció després de la dada històrica de l’any anterior, quan van anotar un creixement del 12,4%, el més intens en gairebé dues dècades, gràcies al fet que el preu mitjà es va disparar el 18,1%, a conseqüència de l’embranzida de la demanda i a l’escassetat de producte durant els mesos més durs de la COVID-19.

En general, en els últims anys, s’observa una tendència decreixent en les exportacions de cítrics en volum (el –11,4% el 2015-2021), la qual cosa es tradueix en una pèrdua de pes en el comerç mundial, tal com s’observa al següent gràfic. No obstant això, en termes de valor, les vendes s’han incrementat el 8,2% en aquest període, gràcies a l’intens creixement del preu mitjà (el 22,1%).³⁰

Al mercat global de cítrics, destaca en especial el notable dinamisme de les exportacions de Sud-àfrica, que anoten un creixement del 45% des del 2015, de manera que, de passada, s’ha  convertit en el principal proveïdor de cítrics d’Espanya (sis anys abans ocupava el quart lloc, per darrere de l’Argentina, de Portugal i de França).³¹ A la UE, Sud-àfrica és el primer proveïdor extracomunitari de cítrics, amb gairebé el 40% del total, seguida, a gran distància, per Egipte, per Turquia i pel Marroc.

La intensa penetració de productes provinents de fora d’Europa és un risc evident per als cítrics espanyols. Les autoritats són conscients d’aquesta situació, i, en aquest sentit, el Pla de Mesures del MAPA per al sector citrícola, adoptat el 2 d’abril del 2019, estableix com a mesura 5.3 el seguiment reforçat de les importacions de cítrics de la UE, per controlar de manera exhaustiva els volums de cítrics importats i els seus principals orígens.³²

En conseqüència, els cítrics espanyols han perdut quota en les importacions de la UE (7 punts entre el 2015 i el 2021), en favor de competidors, alguns comunitaris (Grècia i, sobretot, els Països Baixos), però especialment extracomunitaris (Sud-àfrica i Egipte), en relació amb els quals Espanya ha anat perdent competitivitat al mercat europeu. En tot cas, Espanya, amb el 40% de les adquisicions, continua sent el principal subministrador de cítrics de la UE.³³

En general, com s’observa al gràfic de la pàgina següent, els mercats europeus, principals destinacions de les nostres exportacions, mostren un cert «esgotament» (llevat de Portugal), de manera que el sector hauria de buscar alternatives i de millorar el posicionament en altres mercats més dinàmics amb una demanda creixent.³⁴

Dins Europa, per exemple, la penetració dels cítrics espanyols està augmentant amb força a Finlàndia: amb un augment de les exportacions cap a aquest país el 2015-2021 pròxim al 65% en volum, en l’actualitat ocupa el lloc número 11 entre les principals destinacions. Per la seva banda, fora de la UE, destaca el Canadà, amb un augment en aquest període del 14,4% (13è en el ranking). Les exportacions extracomunitàries són clau, perquè ens permeten reduir la nostra dependència d’uns mercats ja madurs, però en els quals cada dia és més complicat assegurar la rendibilitat.

Algunes veus (associacions professionals) assenyalen que, rere la pèrdua de protagonisme dels cítrics espanyols a Europa, pot haver-hi la política comercial de la UE, que, en facilitar les importacions procedents de tercers països competidors d’Espanya, genera un desequilibri al mercat comunitari. Aquesta situació s’agreuja perquè les importacions no estan sotmeses als mateixos requisits de producció i de traçabilitat, mediambientals i socials que les produccions comunitàries.

En el seu compromís amb l’obertura comercial com a eina per al desenvolupament dels països,³⁵ la UE té signats prop de 80 acords amb països de tot el món, en virtut dels quals les empreses de la UE i dels països socis gaudeixen de condicions més avantatjoses que les ofertes en el marc de l’Organització Mundial de Comerç (OMC): aranzels reduïts o nuls, procediments duaners més senzills i ràpids, reconeixement de certificats de producte, etc.

No obstant això, les exportacions extracomunitàries espanyoles, com les de la resta de països membres, es negocien bilateralment; és a dir, la globalització creixent del mercat de la UE no va acompanyada d’una obertura real de nous mercats per als productors comunitaris.³⁶ Des del sector es ve alertant d’aquesta situació i s’exigeix que, abans de l’aprovació dels tractats comercials, es tinguin en compte les relacions bilaterals de cada país per aplicar una reciprocitat (les anomenades «clàusules mirall»), en particular pel que fa a les barreres aranzelàries o fitosanitàries, de manera que els acords amb tercers països recullin els estàndards europeus.