Amb gairebé 340 milions d’oliveres, Espanya és líder mundial en superfície, en producció, en comercialització i en exportació de productes de l’oliverar, tant olives com, en especial, oli, a la fabricació del qual destina més del 90% de la superfície conreada i de la producció d’oliva. El 23% de la producció total d’oli d’oliva és ecològic, un producte cada vegada més demandat i que s’emmarca en les pràctiques de l’agricultura sostenible.

L’oleícola és un sector molt atomitzat, amb un nombre elevat de participants al llarg de les diferents fases de la cadena de valor.²³ En primer lloc, hi ha més de 380.000 explotacions amb una dimensió mitjana molt baixa (7 hectàrees): el 52% tenen menys de 5 hectàrees i només el 16,5% en tenen més de 20;²⁴ gairebé el 87% de les explotacions, amb el 76% de la superfície, són de secà.

En el procés industrial d’elaboració de l’oli, s’enquadren més de 3.500 agents, entre almàsseres, envasadores, orujeras/extractores i refineries.²⁵ A més a més, hi ha una àmplia gamma d’indústries vinculades al sector: d’una banda, les que proporcionen adobs i fitosanitaris, maquinària, equipaments, instal·lacions, etc.; de l’altra, les que utilitzen olis d’oliva com a entrades, ja siguin del propi sector alimentari o del farmacèutic i de la cosmètica.

El model cooperatiu està molt estès,²⁶ sobretot en les primeres etapes de l’elaboració d’oli: les cooperatives representen al voltant del 50% de les almàsseres, que produeixen gairebé el 70% dels olis d’oliva d’Espanya, i al voltant del 40% de les envasadores, que tenen una dimensió reduïda i un paper escàs al mercat, en contrast amb les grans societats mercantils.

Pel que fa e les empreses del sector de la distribució, encarregades de la comercialització de l’oli, els supermercats i els autoserveis concentren gairebé la meitat de les vendes, seguits, a gran distància, pels hipermercats i per les botigues descompte.

Arran de les restriccions per contenir la pandèmia, el 2020, les llars van incrementar de manera extraordinària el consum d’oli d’oliva (el més consumit per les famílies espanyoles),²⁷ el 15,6%, gairebé fins als 214 milions de litres, la xifra més alta en quatre anys. L’augment en valor va ser molt menor, del 3,2%, gairebé fins als 541 milions d’euros, a causa de la forta reculada del preu mitjà, el 10,8%, fins als 2,53 €/litre, el mínim des del 2012. Per canals de distribució, en un context de creixements pràcticament generalitzats, llevat de la botiga tradicional, destaca, en especial, l’e-commerce, amb un extraordinari augment del 67,6% (el 4,2% del total).

Al llarg del 2021, arran del menor temps d’estada a la llar, de la reobertura del canal HORECA i de la disminució de les compres per al rebost, es va observar un canvi de tendència en el consum d’oli, que va anotar una reculada del 12,7% interanual (dades acumulades de 12 mesos fins al novembre). No obstant això, el fort encariment del preu mitjà (el +10,1%) va esmorteir el descens en termes de valor (el –3,9%).

La normalització de les vendes d’oli el 2021 és extensible a gairebé tots els canals, llevat de la botiga tradicional, on van créixer el 10,2% i van superar els nivells prepandèmia. En el cas de l’on-line, malgrat la reculada del 2021, les vendes se situen molt per damunt dels nivells del 2019 i mantenen una quota de mercat pròxima al 4,0%. En canvi, les vendes als canals principals (hipermercats, supermercats, autoserveis i botigues descompte) se situen una mica per sota dels nivells previs a la crisi.

El sector oleícola espanyol té una marcada orientació exportadora: gairebé el 80% de l’oli produït es destina al mercat exterior (més d’un milió de tones en la campanya 2020-2021), de manera que ocupa el tercer lloc entre les exportacions agroalimentàries del país, per darrere de la carn de porc i dels cítrics. Es ven a més de 160 països, tot i que el 81% del volum venut es concentra al top 10, amb Itàlia com a principal destinació de les vendes (el 28,2% del total). Els nostres socis de la UE reben el 57% del total, tot i que la seva participació s’ha reduït de forma notable (16 punts des del 2010), una mostra de la diversificació de les destinacions en els últims anys. En aquest sentit, com s’observa al gràfic següent, Espanya presenta una elevada diversificació geogràfica en les vendes a l’exterior, superior a la dels nostres principals competidors i que, a més a més, ha augmentat en els últims anys.

Espanya és el primer exportador mundial d’oli d’oliva, tant en volum com en valor, però, mentre que, en el primer cas, gairebé triplica les exportacions d’Itàlia, el segon país del ranking, la distància, en termes de valor, es redueix de forma considerable. L’explicació rau en els preus mitjans, molt superiors en el cas italià: 4,42 euros/kg per a la mitjana 2015-2021, en relació amb els 3,22 euros/kg per a l’oli espanyol.

Els menors preus mitjans d’exportació en relació amb els nostres competidors estan molt relacionats amb l’elevat pes del granel en les exportacions, al voltant de dues terceres parts del total,²⁸ que es destina, fonamentalment, a països de la UE,²⁹ sobretot a Itàlia, que l’envasen i el venen sota marques pròpies. Aquest és un dels principals problemes del sector: la pèrdua de valor afegit i de posicionament de marca que comporta la falta d’una estratègia adequada de comercialització, situació que altres competidors saben aprofitar (el cas d’Itàlia és paradigmàtic).

No obstant això, en els últims anys, el sector ha millorat el posicionament als mercats internacionals. Com s’observa al gràfic següent, alguns dels països que paguen un preu més alt (Alemanya, Austràlia, els EUA o Mèxic) han augmentat el pes en el total de les exportacions, tant en valor com en volum. Altres països –per sota del top 10, però també amb preus superiors a la mitjana– on la penetració de l’oli espanyol està augmentant són Corea del Sud, el Canadà o Rússia. En el cas de Portugal (segona destinació en volum dins la UE i tercera mundial), les exportacions assoleixen nivells històrics, tot i que el preu mitjà és el més baix de les principals destinacions. Al costat contrari, França, el Regne Unit³⁰ i, sobretot, Itàlia, amb preus inferiors, perden protagonisme.

Les vendes exteriors d’oli d’oliva es van veure afectades per la pandèmia, però s’han recuperat extraordinàriament bé en termes de valor, gràcies a l’increment del preu el 2021. En concret, les exportacions van anotar una caiguda del 5,1% en valor el 2020 i van encadenar tres anys de descensos consecutius (el –23,5% acumulat); no obstant això, en termes de volum, les vendes es van frenar sensiblement el 2020, però encara van anotar un creixement del 4,4%. Les vendes a l’exterior es van veure afectades no solament per l’ajust de la demanda en plena pandèmia, sinó també pels aranzels imposats a l’octubre del 2019 pels EUA,³¹ la segona destinació de les exportacions. En aquest sentit, l’acord assolit amb la UE al juny del 2021 per suspendre els aranzels durant cinc anys, com a mínim, va ser una notícia excel·lent per al sector.³² De fet, el 2021, es va produir un repunt intens de les exportacions d’oli d’oliva cap als EUA (el 10,0%). Si tenim en compte totes les destinacions, el 2021, les exportacions van repuntar el 16,5% en termes de valor (el 10,6% en relació amb el 2019); això es va produir en un context de menor producció dels principals països competidors,³³ de manera que els preus es van recuperar després de tres anys de tendència a la baixa (en termes de volum, les exportacions d’oli d’oliva van recular el 5,3% el 2021). 

El sector oliverer s’enfronta a alguns problemes intrínsecs, que tensionen els costos i en llasten la rendibilitat i la capacitat competitiva. En primer lloc, més enllà del lògic impacte de les condicions climatològiques (per exemple, la sequera que es va produir entre el final del 2021 i l’inici del 2022 ha deteriorat les perspectives de producció per a la campanya 2021-2022), la variabilitat de les collites d’oliva34 influeix en els costos (i) d’explotació, en especial en les explotacions tradicionals no mecanitzables, que representen el 22% del total i tenen un rendiment inferior i uns costos superiors,³⁵ i (ii) d’extracció, sobretot a les almàsseres cooperatives, a causa de la menor flexibilitat per ajustar l’activitat i les plantilles. Això condueix, al seu torn, a una volatilitat elevada de les cotitzacions i dels preus del producte.

Als problemes comentats més amunt, s’afegeixen, en els últims mesos, l’encariment dels costos logístics i de producció (gasoil, fertilitzants, envasos, aigua, nolis, etc.) i els colls d’ampolla en les cadenes globals de subministrament, que colpegen no solament l’oliverer, sinó el conjunt del sector agrari. El conflicte d’Ucraïna és un nou xoc energètic i retardarà la normalització del funcionament de les cadenes globals de valor. El risc és que aquestes tensions danyin la rendibilitat de les explotacions i dels productors i s’acabin traslladant als preus finals, en un sector amb marges molt estrets, amb el consegüent impacte sobre la competitivitat i sobre el consum. Per la seva banda, l’encariment dels nolis marítims, per l’escassetat de contenidors, és un altre element distorsionador, que pot frenar el dinamisme exportador cap a destinacions puixants, com Àsia o els EUA.

Per esmorteir aquestes fluctuacions, el Govern va aprovar l’any passat una nova normativa,³⁶ que permetrà la retirada de producte en les campanyes amb un excés de producció. Des del sector també demanen apostar per la collita primerenca per regular l’oferta i esmorteir l’impacte de l’alternança de producció, ja que l’olivera es recupera millor. A més a més, avançar la recol·lecció de l’oliva genera olis d’oliva de més qualitat, la qual cosa, al seu torn, genera preus més alts.

Un altre handicap per a la rendibilitat sectorial és la dualitat del sistema de cultiu, amb explotacions tradicionals, amb un rendiment baix, i explotacions intensives i superintensives. A Espanya, gairebé la meitat de l’oliverar és tradicional mecanitzable i amb prou feines el 3% és superintensiu: en el primer cas, el rendiment per hectàrea se situa entre el 40% i el 65% per sota i el cost de producció pot arribar a ser el doble.³⁷ Malgrat que continua sent minoritari, en els últims anys, hem assistit a un augment notable de les hectàrees d’oliverar superintensiu –i també intensiu–, un sistema que facilita la mecanització. En definitiva, la intensificació i la mecanització dels cultius van de bracet i permeten augmentar la producció, reduir els costos i obtenir olis de més qualitat.

Una de les senyes d’identitat del nostre oli d’oliva és la qualitat, i Espanya ha decidit col·locar-se a l’avantguarda mundial en matèria d’exigència de qualitat. El 2021, es va aprovar una norma³⁸ que recull un seguit de requisits sobre traçabilitat, elaboració i envasament que permetrà potenciar la reputació de l’oli d’oliva espanyol al món i oferir la màxima transparència i garanties al consumidor. En virtut d’aquesta norma, el MAPA té operatiu, des de l’octubre del 2021, un sistema informatitzat en què s’han de registrar els moviments de l’oli a granel i els moviments interns entre les almàsseres, les refineries i les extractores.

En els últims anys, sobretot amb la irrupció de la pandèmia, ha crescut la preocupació per la salut i per la cura del medi ambient. Això, al seu torn, ha afavorit el consum d’aliments considerats saludables –i l’oli d’oliva ho és– i l’aposta per productes ecològics i per la biodiversitat. Espanya és el primer productor mundial d’oli d’oliva ecològic, una fortalesa que s’ha de posar en valor.

Ha quedat demostrat que el sector oleícola espanyol té una enorme capacitat de producció, però ha de fer un pas més enllà i buscar una major orientació al mercat. Per aconseguir-ho, cal potenciar els atributs del nostre oli d’oliva, que siguin font de diferenciació, que donin valor afegit al producte i, molt important, que encaixin amb les demandes dels consumidors.