Si ens aturem a entendre el perquè de la resposta de les autoritats monetàries en l’escenari actual, trobem diversos detonants de rellevància. En primer lloc, la depreciació de les divises en els moments més incerts de la pandèmia. Cal esmentar que els bancs centrals d’aquests països solen reaccionar de forma més notable davant les variacions en el tipus de canvi de les divises que els de les economies avançades.1 En segon lloc, i com hem apuntat més amunt, el ràpid increment de les taxes d’inflació. Ja, en el 2T 2021, en un terç d’aquests països (com, per exemple, Turquia, Rússia, el Brasil, Mèxic, l’Índia, Filipines, Hongria i Polònia), l’IPC es va situar per damunt de l’objectiu d’inflació dels bancs centrals,2 arran, principalment, de l’encariment dels aliments i de l’energia i de la composició de les cistelles de preus3 (vegeu el primer gràfic).

En tercer lloc, la pressió de l’augment dels dèficits fiscals, incrementats durant la pandèmia, sobre els deutes sobirans d’alguns països, ja prou inflats (com en el cas de Sud-àfrica i del Brasil), i la necessitat urgent de finançament. Malgrat que, en els últims anys, ha augmentat el nombre de països que s’han pogut endeutar en divisa local, alguns d’ells encara tenen un percentatge elevat del deute extern en dòlars, la qual cosa els exposa molt als moviments en la política de la Fed. Finalment, hi hauria les motivacions de cada banc central emergent d’avançar la pujada de tipus d’interès a la de la Reserva Federal,4 per evitar una sortida intensa de fluxos de capital estranger de les economies i el tensionament de les condicions financeres (com va succeir el 2013, quan la Fed va anunciar la retirada dels estímuls monetaris, taper tantrum).

Des de l’estiu, la dinàmica del cicle de normalització monetària s’ha accelerat a molts països emergents. El millor exemple d’aquesta circumstància el trobem a les principals economies de l’Amèrica Llatina. Les seves autoritats monetàries s’enfronten a la gestió del repunt de la inflació en un entorn en què els governs mantenen la pressió de la despesa pública, per combatre la pobresa agreujada per la pandèmia, i en què els aspectes idiosincràtics particulars de cada país5 han alimentat la inestabilitat del tipus de canvi de les divises. Aquestes circumstàncies han comportat que, per exemple, el banc central del Brasil hagi protagonitzat la pujada de tipus d’interès més gran a nivell mundial el 2021 (vegeu el segon gràfic). Així mateix, la necessitat d’ancoratge de les expectatives d’inflació a mitjà termini ha influït sobre la majoria de les decisions dels bancs centrals de les principals economies de l’Europa emergent (Rússia, Polònia, Hongria i la República Txeca).

De cara al nou any, tots els indicadors avançats apunten al fet que, en els propers trimestres, es mantindrà el cicle de pujades de tipus d’interès al bloc emergent. Així ho perceben també els inversors, que anticipen que l’ajust monetari pot ser més ràpid i brusc que a les economies avançades. L’augment dels pendents de les corbes sobiranes als principals països emergents, superior al de la corba nord-americana, a més de mostrar la sensibilitat a la normalització monetària de la Fed, anticipa el propòsit de les autoritats monetàries emergents de millorar la credibilitat de cara als inversors, però, sobretot, de mantenir la continuïtat de l’entrada dels fluxos d’inversió cap al seu deute en divisa local.

En aquesta ocasió, però, s’espera que l’orientació de la política monetària de la Fed després de la pandèmia tingui un efecte més contingut sobre les finances dels emergents que el 2013, a causa de la composició actual del seu deute extern, amb un major percentatge en moneda local,6 com hem apuntat més amunt. D’altra banda, malgrat les pujades recents de tipus d’interès, a la majoria de països emergents, els tipus d’interès reals s’han mantingut en territori negatiu i han atorgat un entorn relativament favorable per a la recuperació econòmica, aspecte que s’es­­­­pera que es mantingui l’any vinent (vegeu el tercer gràfic).