Seria molt beneficiós per al conjunt de la població que hi hagués més empreses grans. Fa anys, si no dècades, que molts economistes intenten convèncer els empresaris i els responsables de dissenyar la política econòmica que cal dur a terme accions per estimular el creixement empresarial. Compten amb el suport aclaparador de l’evidència empírica, però l’empresa que els economistes han intentat dur a terme no ha donat resultats. A Espanya continua havent-hi poques empreses grans, sobretot si ho comparem amb els principals països desenvolupats. Sense cap mena de dubte, aquest és un dels principals motius pels quals la productivitat de l’economia espanyola continua sent relativament baixa. Dit d’una altra manera, aquest és un dels principals motius pels quals el PIB per capita, o el poder de compra de molts espanyols, es manté allunyat dels països de referència. El que no han aconseguit els economistes, ho aconseguirà la COVID?

Permeteu-me apuntar breument la relació entre dimensió empresarial i productivitat. La proporció d’empreses grans en una economia és rellevant, perquè aquestes empreses solen ser molt més productives. En xifres: les vendes per ocupat a les empreses de més de 250 treballadors són més del doble que en les més petites. Aquest és un patró que observem de forma generalitzada a tots els països desenvolupats. El nivell de productivitat és similar en empreses de la mateixa dimensió. El que canvia és el pes que tenen les unes i les altres en cada país. Per exemple, a Espanya, només un 0,13% de les empreses tenen més de 250 treballadors, mentre que, a Alemanya, aquesta xifra és 0,3 p. p. superior. La diferència sembla petita, és cert, però l’impacte que això té sobre la distribució de l’ocupació i sobre la producció és de primer ordre. A Alemanya, la proporció de persones que treballen en empreses grans és 10 p. p. superior, amb tot el que això comporta en termes de productivitat a nivell agregat.

Les empreses més grans són més productives, en part perquè són les que millor han sabut adaptar la seva estructura a les necessitats dels seus clients. Ja eren més productives quan eren petites i, gràcies a això, han crescut. Però, a més a més, que siguin més grans ha permès que explotessin les economies d’escala i, per tant, han millorat encara més la productivitat. Gràcies a una dimensió més gran, també poden invertir més en innovació, tant tecnològica com en actius intangibles, i poden formar els seus treballadors i oferir-los unes condicions laborals millors. L’ocupació sol ser de més qualitat (per exemple, la proporció de contractes indefinits és clarament superior), i la remuneració és substancialment més elevada (un 50% superior en relació amb les empreses més petites).

Com he dit, la COVID actuarà de catalitzador perquè hi hagi una major proporció d’empreses grans? És probable. Hi havia tres factors latents que empenyien en aquesta direcció abans de la pandèmia i que s’han accelerat en els últims mesos. Primer, la digitalització de les empreses. L’enorme esforç inversor que això representa en alguns sectors, com el bancari, actua de dinamitzador de la concentració a nivell sectorial. La digitalització dels canals de venda també multiplica el mercat potencial al qual poden accedir les empreses. Ho hem constatat durant la pandèmia amb les pimes que han impulsat el canal de vendes on-line per esmorteir l’impacte de les restriccions. Quan s’han relaxat les restriccions, les vendes per aquest canal continuen creixent a doble dígit.

És probable que l’estructura de les empreses globals també canviï en els pròxims anys, i que això exigeixi una major dimensió empresarial. La pandèmia ha posat de manifest la importància de tenir una estructura productiva més resilient, la qual cosa, segurament, passarà per diversificar geogràficament els centres de producció i, al mateix temps, per intentar acostar-se al màxim al client final. En definitiva, una estructura més complexa que, probablement, requerirà una dimensió més gran de les empreses per poder-lo dur a terme de manera òptima.

Finalment, la pandèmia també ha augmentat el nivell d’exigència dels diferents stakeholders de les empreses. Per exemple, els clients, els treballadors, els inversors i, en alguns sectors, també la regulació són cada vegada més exigents en matèria mediambiental. Les necessitats d’inversió que això implicarà en molts sectors també és probable que pressionin a l’alça la dimensió òptima per operar.

Aquests són només alguns exemples de forces que fa anys que operen, però que la pandèmia ha accelerat. L’entorn financer i també el fet que, durant la pandèmia, les grans empreses han resistit molt millor la crisi són factors que donen un impuls addicional a l’augment de la dimensió empresarial. Un clar reflex de tot plegat és el nombre i el volum d’operacions de fusió i d’adquisició d’empreses, que han assolit màxims històrics a nivell global.

En aquest context, el Govern acaba d’aprovar la Llei Crea i Creix, que, entre altres coses, té com a objectiu millorar l’entorn regulador per afavorir el creixement empresarial. Per aconseguir-ho, és imprescindible assegurar-se que, en matèria laboral, fiscal o comptable, no es produeixen canvis substancials en els costos de les empreses en superar determinats llindars (com el nombre de treballadors o el volum de facturació). A vegades, actuacions que persegueixen un objectiu desitjable (per exemple, ajudar les empreses més petites) poden tenir efectes contraproduents. I aquells que afecten el creixement empresarial acaben sent molt perjudicials per al conjunt de la població.