La crisi econòmica de la COVID-19 és un cigne negre, un esdeveniment molt infreqüent. Podríem recórrer a l’experiència històrica per comprendre’l millor, però ens veuríem abocats a comparar temps, societats i economies marcadament diferents. Si obrim el ventall des del segle XIV, amb la pesta negra, fins al segle XX, amb la grip espanyola del 1918-1920, haurem tingut 19 pandèmies a Europa i obtindrem una pinzellada força inequívoca del seu impacte econòmic: exerceixen un llast persistent i deprimeixen de forma significativa els tipus d’interès i el creixement de l’activitat durant més de 10 anys i, fins i tot, més de 20 en alguns casos.1

No obstant això, la crisi de la COVID-19 és singular, fins i tot, en una comparativa entre pandèmies. Històricament, les pandèmies se saldaven amb una gran mortalitat i, per tant, generaven escassetat de treball. Era una escassetat relativa, amb la contrapartida d’una abundància de capital que pesava sobre els tipus d’interès, ajudava a apujar els salaris i reduïa la inversió i el creixement. La COVID-19 és, clarament, una pandèmia diferent: la medicina i les mesures socials de protecció han contingut la mortalitat (que, per la naturalesa del virus, també s’estima que ha estat menor), mentre que les polítiques econòmiques protegien el teixit productiu. En conseqüència, potser és més rellevant avaluar, per exemple, l’impacte sobre els tipus d’interès amb factors com la pressió del deute públic o els temors de dominància fiscal (en lloc del mecanisme d’abundància relativa de capital imperant en pandèmies anteriors).2

Una altra manera d’analitzar les conseqüències d’un esdeveniment infreqüent com la COVID-19 és en termes de les nostres creences personals. En els 15 últims anys, hem viscut una gran crisi financera a nivell mundial i una pandèmia, dos esdeveniments aparentment atípics que, potser, ja no ens ho semblen tant. No obstant això, la materialització d’un esdeveniment que suposàvem que era improbable o impossible provoca grans reajustaments en el que creiem que és possible i probable, en especial si deixa una empremta en les nostres vides.

Si canvia la nostra manera de veure el món i som més sensibles al risc d’esdeveniments molt severs, la COVID-19 podria deixar cicatrius en forma de més aversió al risc, més estalvi, menys demanda i, en definitiva, taxes d’interès i de creixement més baixes. De fet, hi ha una àmplia evidència que les crisis econòmiques deixen seqüeles en les preferències de consum, d’estalvi i d’inversió. Haver patit dificultats, com pèrdues financeres, retorns d’inversió baixos o períodes d’atur, es tradueix de forma persistent en una major aversió al risc,3 en un menor consum4 i en una menor participació als mercats de valors,5 entre altres efectes que sorgeixen en comparar persones que, més enllà de diferències en el passat, avui tenen una edat, uns ingressos, una riquesa i un estat laboral semblants. Aquestes seqüeles afecten, fins i tot, economistes sofisticats com els mandataris de major rang de la Fed: s’ha documentat que són més hawkish quan han estat testimonis de taxes d’inflació més elevades al llarg de les seves vides.6

La petjada que la COVID-19 deixi en les nostres creences té implicacions rellevants. Per exemple, hi ha economistes que suggereixen que l’escassetat de treballadors en algunes empreses nord-americanes pot reflectir un canvi de preferències de les llars, que desitgen ara més temps lliure i en família.7 També serà important per al futur de l’estalvi generat durant la crisi. Com ho indiquen els dos primers gràfics, l’augment de l’estalvi ha estat relativament durador i els volums acumulats són importants. Tenint en compte que és una crisi severa, les cicatrius de la pandèmia poden mantenir encadenat l’estalvi i pesar sobre el funcionament de l’economia. Però, una vegada més, hem de recordar que la COVID-19 és un esdeveniment sever atípic: hem viscut un col·lapse històric de l’economia, però també hem estat testimonis d’una reactivació econòmica ràpida, i, en alguns mercats financers, el rebot, fins i tot, ha flirtejat amb l’exuberància. De la mateixa manera, molts treballadors es van veure forçats a suspendre la seva activitat, però no van quedar aturats: moltes relacions laborals empresa-treballador s’han mantingut gràcies a programes com els ERTO, que han facilitat el retorn a la feina i han atenuat la incertesa sobre les perspectives laborals. A més a més, a diferència d’altres crisis, l’acumulació d’estalvi actual no és deguda tant a raons precautòries com a la impossibilitat de consumir per les pròpies restriccions a l’activitat;8 de fet, el gros de l’estalvi s’ha emmagatzemat en dipòsits bancaris, la qual cosa facilita que es converteixi més ràpidament en consum.9

L’atipicitat de la crisi queda clara si analitzem l’evolució de tres tipus diferents de despesa: en béns duradors, en béns no duradors i en serveis. Com ho mostra el tercer gràfic, la pandèmia encara llasta el consum de serveis, que és el més penalitzat per les restriccions, però els béns, tant duradors com no duradors, han rebotat amb força i ja superen de manera notable els nivells precrisi,10 aparentment inafectats per la incertesa i evidenciant una vegada més la singularitat econòmica de la COVID-19. En l’actualitat, aquesta singularitat també està aflorant pel costat de l’oferta: les disrupcions en les cadenes globals de subministrament, derivades dels colls d’ampolla en el transport mundial i de l’escassetat d’alguns components (semiconductors, microxips, etc.), en un context de gran di­­namisme de la demanda, poden atenuar, en certa manera, l’enlairament del consum en els propers mesos si s’in­­ten­­sifiquen.