El turisme: un sector de pes a la cresta de l’onada

Per la seva dimensió i dinamisme i per la seva capacitat d’influir en altres àmbits de l’activitat econòmica, el turisme és un sector clau en l’activitat econòmica mundial. Pel que fa a la dimensió, les xifres parlen per si soles: el sector va representar el 3,1% del PIB global el 2016, però, si es tenen en compte els efectes indirectes i induïts en altres sectors, el pes puja al 10,2%,1 percentatge que supera el de sectors tan importants com l’automoció, les manufactures químiques o la mineria. Així mateix, el turisme genera el 9,6% de l’ocupació global, sis vegades més que l’automoció, cinc més que les manufactures químiques, quatre més que la mineria i el doble que les comunicacions. Addicionalment, la despesa dels turistes internacionals va sumar el 6,6% de les exportacions mundials el 2016.

El dinamisme del sector turístic queda patent en el seu ritme de creixement, superior al del conjunt de l’economia global. En aquest sentit, l’arribada de turistes internacionals a l’OCDE i a països associats va assolir els 1.100 milions el 2014 (última xifra disponible), amb un creixement anual del 6,6%, i la despesa que van efectuar (excloent les despeses de transport) es va incrementar el 4,8% en dòlars corrents. A llarg termini, les perspectives continuen sent igualment esperançadores: el WTTC1 vaticina un creixement anual mitjà del 3,9% real fins al 2027, per damunt del 3,7% que l’FMI espera per al PIB mundial en el període 2017-2021. Per la seva banda, l’OCDE espera que les arribades de turistes internacionals assoleixin els 1.800 milions el 2030.2

Pel que fa al tercer aspecte, la capacitat d’influir en altres sectors econòmics, el turisme presenta oportunitats i reptes. El turisme és intensiu en inversió (el sector va atreure el 4,4% de la inversió mundial el 2016, per damunt del seu impacte directe en el PIB), i una gran part d’aquestes inversions (infraestructures de transport i comunicacions, per exemple) és aprofitable per a altres sectors de l’economia. No obstant això, el turisme també genera externalitats negatives. Per exemple, influeix en la conservació dels recursos naturals i culturals i pot afectar la convivència amb els ciutadans. Així mateix, l’emergència de les noves tecnologies i, més recentment, l’eclosió de l’economia del sharing han generat un debat forçós sobre la necessitat d’adaptar els marcs normatius a aquesta nova realitat (vegeu l’article «Turisme 2.0: oportunitats i reptes», d’aquest mateix Dossier).

El bon moment del turisme global en els últims anys s’explica per la combinació de dos factors: l’abaratiment dels costos del transport, en especial el del transport aeri, arran de la liberalització del sector, i l’augment de la renda per capita global. Així, el 54% dels turistes internacionals arriba a la seva destinació per avió, i, segons l’Organització d’Aviació Civil Internacional (OACI), entre el 2002 i el 2012, el nombre de passatgers va créixer a un ritme del 5,8% anual i va arribar als 3.000 milions de viatgers anuals. El creixement dels passatgers internacionals és, fins i tot, més ràpid, ja que es va doblar (de 600 a 1.200 milions), amb un avanç mitjà del 7,2% anual. L’ OACI també preveu que el ritme de creixement es mantindrà elevat i, de cara al 2030, espera que el nombre de passatgers en vols internacionals arribi als 2.800 milions.

Pel que fa a la renda per capita, l’evidència empírica mostra una relació positiva entre la proporció de despeses en turisme i la renda per capita, la qual cosa s’explica perquè la despesa d’oci es produeix quan la major part de les necessitats bàsiques està coberta. Per al conjunt de països de l’OCDE i associats, doblar la renda per capita comporta multiplicar entre 1,5 i 2 la proporció del PIB dedicada al turisme internacional.3 Fins i tot reconeixent que la dimensió, la geografia i els usos culturals afecten aquesta propensió, és simptomàtic el cas de les quatre economies més grans de la zona de l’euro. A Alemanya, França, Itàlia i Espanya, el pes de la despesa turística internacional és del 2,21%, de l’1,71%, de l’1,34% i de l’1,32%, respectivament, exactament en el mateix ordre que les rendes per capita. Aquesta relació positiva entre turisme i renda per capita té una implicació important. Quan el PIB mundial creix, el turisme creix per partida doble: pel mateix creixement de l’economia i pel creixement de la renda per capita, que fa que augmenti el pes del sector en el PIB.

A curt termini, preveiem que l’increment del turisme internacional continuarà protagonitzat per les economies avançades, que tenen una renda per capita més elevada. Addicionalment, Europa es beneficia d’una geografia que facilita el transport terrestre, situació a la qual s’afegeix la desviació del turisme per la inseguretat de les destinacions turístiques rivals de l’Orient Mitjà. No obstant això, l’escenari canvia a mitjà i a llarg termini, perquè les economies emergents creixen més ràpid que les economies avançades, i moltes assoliran nivells de renda que permetran l’enlairament de la despesa turística. En aquest sentit, l’OCDE preveu que, el 2030-2040, el protagonisme de l’emissió de turistes internacionals haurà basculat cap a les economies emergents, en especial els països de l’Àsia Emergent. L’FMI espera per a la regió un creixement mitjà del 6,3% en el període 2017-2021, superior al 4,9% del conjunt de les economies emergents i a l’1,9% de les economies avançades.4

On queda Espanya en aquest escenari? Espanya, igual que altres països europeus, es beneficia del lideratge d’Europa en la demanda turística i de la inseguretat de les destinacions rivals de l’Orient Mitjà. Aquesta primacia europea es reflecteix en la composició de la despesa que deixen els turistes internacionals en funció del país de procedència, on dominen, en especial, els turistes britànics (vegeu l’article «El turisme, un nou El Dorado per a l’economia espanyola», en aquest mateix Dossier). Aquesta composició ha contribuït a l’auge del turisme a Espanya, ja que els països que més turistes envien a Espanya van augmentar l’emissió per damunt de la mitjana.

Però la bona marxa del turisme a Espanya no és deguda, només, a una conjuntura favorable o a un efecte composició. Existeix una relació positiva entre l’arribada de turistes estrangers i la competitivitat del sector turístic del país receptor,5 i, en aquest àmbit, Espanya destaca amb llum pròpia. Espanya repeteix com el país més competitiu del món en el sector turístic al World Economic Forum del 2017,6 en un ranking de 136 països, per davant de França, d’Alemanya, del Japó, del Regne Unit, dels EUA, d’Austràlia i d’Itàlia. Els 14 pilars s’estructuren en quatre índexs, dels quals Espanya és molt fort en recursos naturals i culturals i en infraestructures, que reflecteixen la intensitat inversora del sector (vegeu l’article «La qualitat de l’oferta turística: el repte de mantenir el lideratge», en aquest mateix Dossier). En concret, Espanya ocupa la segona posició del ranking en infraestructures de serveis turístics (hotels, caixers automàtics i disponibilitats de lloguer de cotxes) i en infraestructures de transport aeri (novena posició). En transport per superfície, també és competitiva, però se situa per darrere de França i d’Alemanya, que tenen una major densitat de xarxa. En condicions facilitadores del turisme i dels viatges, Espanya també té avantatge en relació amb els competidors directes (França i Itàlia). En canvi, en l’índex de l’entorn facilitador, Espanya presenta les úniques febleses: en l’entorn de negocis (facilitat per crear empreses i sistema impositiu) i en el mercat de treball (productivitat i salaris), se situa en la posició 100 del ranking.

La conjuntura favorable i la fortalesa competitiva del sector a Espanya donen un ampli marge per continuar aprofitant la bona marxa del turisme a nivell global. Els reptes, però, no són pocs: el sector s’ha d’adaptar a una demanda canviant en el futur, ha d’aconseguir una coordinació amb els altres sectors de l’activitat econòmica i, per prioritzar la inversió en infraestructures, la legislació s’ha d’adaptar per promoure un desenvolupament sostenible del sector i perquè puguin desenvolupar-se, de forma ordenada, els nous models de negoci que han nascut o que poden néixer amb les noves tecnologies.

Jordi Singla

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. World Travel & Tourism Council, «Economic impact 2017, World».

2. OCDE (2016), «OECD Tourism Trends and Policies 2016».

3. La quota de la despesa dels turistes que emet una economia a l’exterior –importacions– en relació amb el seu PIB.

4. Vegeu l’article «Xina i Rússia, els nous emergents en emissió de turisme», del Dossier de l’IM05/2014.

5. Vegeu l’article «Receptes d’èxit al sector turístic, vies diferents per a una destinació comuna», del Dossier de l’IM05/2014.

6. World Economic Forum (2017), «The Travel & Tourism Competitiveness Report 2017».